Maybe I'm wrong...

El vampir jueu

2009-11-25T15:43:00.004+01:00

Fa temps ja, que volia dur a terme una acció suicida com aquesta. Tanmateix, una aparició massa pública hagués acabat amb la meva vida en el mateix instant que m’haugés quedat sol. Aquesta opció de semi-anonimat que ofereix el mar del segle XXI, és a dir, internet, és perfecta. Em permet veure a venir els conseqüències de les meves accions per posar fi a la meva vida d’una manera prou sonada. Així doncs, és posible que en algún moment sobtat acabi les meves transmissions. Fins i tot és possible que s’esborrin d’aquest blog que he robat a algú altre, incapaç de construir-ne un de meu, de la mateixa manera que sóc incapaç de portar equipatge o de viure en un lloc fix.

També cabria la possibilitat que els textos s’interrompessin per la meva pròpia irregularitat. A vegades em comporto com un boig obsés per algun tema, mentre d’altres oblido completament el que estic fent. Se m’han mort tots els peixos que he tingut, l’únic animal capaç de suportar-me: per què els animals saben llegir la realitat molt millor que els humans, i només ells capten l’aura vampírica que ens envolta, l’olor a mort i a sang que sempre imagino que ens segueix i persegueix.

Però no és aquesta la confessió que volia treure a escena. Avui en dia, malalts de fanatisme omplen pàgines com aquestes i d’altres de molt més estúpides sobre els vampirs. La mort, la violència i el sexe es lliguen en una imatge idílica construïda en llibres i films que ja ni tan sols em fa emprenyar com abans.

Moltes causes físiques podem matar a un vampir, però només una malaltia: la por als canvis. Per sort, aquest és un problema que afecta poc al meu poble, i és que dins dels vampirs em trobo classificat en el grup més estrany i secret: els jueus.

Ells tenen el privilegi d'haver mantingut la cordura, durant segles sabent quina devia ésser la seva missió principal. Rectes, respectuosos, canviant només quan ho feien els seus partenaires humans, reflex en el que s'emmirallen de la mateixa manera que desprecien els gentils.

Jo, per la meva banda, fa temps que em vaig expulsar d'aquesta comunitat. Ja era així abans, com humà, i com ara ja sabeu, és difícil canviar un cop has fet la metamorfosi eterna. Ara, la llum d'un segle que giravolta massa enfurismat i depressa per a mi, he decidit morir. Per això, aquí i ara, per a tots els que em vulguin llegir, parlaré del sionisme vampíric.

2009-06-03T18:55:00.001+02:00

“Els homes francesos, no és que siguin més guapos, ni de bon tros. Només és que ens desitgen: per ells, una dona que cedeix no és una puta, sinó una reina.”

Gilles Leroy, Alabama Song.

-----------------------------

Allà estava ell, preocupat per la seva copa, buscant la manera més sexy per emportar-se-la a la boca. Les altres no ho veien, però la seva artificialitat em corroïa les venes. Em va mirar, i els ulls deien que se’m volia emportar, i que n’hauria d’estar agraïda. El vaig deixar fer.

Va marxar picant-me l'ullet, el molt idiota. El que no sabia és que li havia llençat tot el que duia a la cartera: les targes, les fotografies familiars, les estampes de sants i santes i el parell de condons que li quedaven. Només li havia deixat els diners en metàl·lic. No em preocupava especialment si podia o no pagar el taxi, però esperava que captés el gest en tota la seva dimensió simbòlica. Tanmateix, per ell no serà més que una nova excusa per tractar-me de puta. S’ho mereix.

2008-05-13T11:16:00.002+02:00

Demano...no. EXIGEIXO poder obrir un diari de notícies per internet i que el primer que vegi no sigui el cadaver d'un nen amb la motxilla encara al seu costat. Entenc que el terratremol és una notícia important, pero una mica més de tacte, si us plau.

2008-05-01T18:44:00.001+02:00

Et vas aixecar murmurant cançons inaudibles, posant-te la camisa i pensant on trobaries un taxi. Jo no m’atrevia a moure’m, esperant que es trenqués el moment, que marxessis, que tanquessis la porta i pogués tornar a respirar, a mirar-me el peu que em coïa per culpa de les sabates de taló. Que fugissis i poder fumar-me un cigarret que només fumo per clixé, mentre em despentino els cabells i m’acaricio el final de la nuca. Et posaves les sabates i jo estava quieta, immòbil, esperant per poder sentir-me culpable. Veia els teus moviments, quasi a càmera lenta, mig esmorteïts pel so de l’orgasme i la satisfacció que encara tenies als ulls i al somriure. El cinturó semblava desaparegut, però jo sabia on era, recordava perfectament com te l’havies tret i llençat més enllà dels límits de l’habitació, fins al bany, on ara el retrobaves. Els llençols estaven suats a sota meu, però no podia moure’m i trencar l’encís d’aquell moment bastard mentre tu feies sorolls al bany i cantaves tonades estúpides. Potser en un altre moment, però no just quan semblava que volies demostrar quan poc t’importava que continués allà. Confirmar-te la meva presència hauria sigut una debilitat massa sonada, ara que ja no tenia un parell de copes a sobre ni el desig de perdre’m.

Dintre meu la paciència s’havia escolat feia temps per un rellotge de sorra sense vidre. Volia que fossis ja al taxi, anant cap a qualsevol altre lloc on no et tornaria a veure. Per què no havies marxat encara? Què t’aturava d’obrir la porta i creuar-la per fi per que morissis de la meva memòria per sempre més? Et vas girar i em vas mirar als ulls, potser per primer cop, i em vas llençar alguna cosa que vaig agafar al vol. I no va ser fins que sentia el so de les teves sabates per l’escala de fusta que em vaig adonar que eren un parell de bitllets prou arrugats com per que els hagués pogut atrapar. Després vaig pensar moltes coses. Per exemple, com m’havies vençut abans de que jo sabés que estàvem en guerra. Tanmateix, en aquell instant l’únic que se’m va ocórrer va ser que no havia sentit el cruixit dels bitllets, i que potser ja estaven així quan m’havies portat l’última copa. Potser, fins i tot, havies sortit de casa amb els bitllets a la butxaca, pensant en el precís moment en què llençar-los t’eximís de tota culpa.

2008-04-13T12:55:00.001+02:00

Corre, intenta cridar però ningú la pot sentir, és un somni. Vola, intenta alleugerir-se traient-se pesos de les butxaques, fotos estranyes i deformes que recorden imatges que recorden escenes d’accions passades que recorden sentiments oblidats. Crida, però el crit és mut. S’alleugera, es treu les butxaques i s’arrenca els ulls, les conques buides que no ragen sang. Sent, escolta, i veu sense ulls a través de la pell l’aigua que cau. I ja no vol moure’s, sinó quedar-se allà, suspesa enmig de l’aire, sabent que pujar és impossible o que baixar significa caure en terra morta. Corre, cau, s’aixeca, crida, crida, vol cridar fins que les cordes vocals es trenquin, s’hi esforça cada cop més, la cara vermella, les mans clavades al coll, esgarrapant-lo, els peus torts de la ràbia. Però no surt cap soroll, perquè no existeix, perquè no hi és, perquè està morta, suspesa entre aires, latent, en estasi, viva. I tot cobra un nou sentit.

2007-07-02T12:20:00.000+02:00

Ens diuen que no desconfiem, que les reformes són a millor, i que ens equipararan a Europa, d’una vegada per totes. Ens diuen que prou de plorar i queixar-se, que Bolonya serà una millora. I nosaltres els mirem perplexos, sorpresos de què creguin que encara confiem en les reformes educatives. Nosaltres! Els de la generació de l’ESO!

20 de Juny, El Periódico, entrevista a la contraportada d’Antoni Serra Ramoneda, actual president de l’agència de la qualitat universitària, antic rector de l’UAB i antic president de Caixa Catalunya. Escoltem les opinions de qui implantarà Bolonya:

- Els alumnes s’eternitzen en els estudis, molts els deixen. L’oferta no s’ajusta a la demanda.
- Les preferències dels estudiants sçón preocupants. (…) estudiants amb les notes més altes van a parar a carreres on no les necessiten, amb el consegüent malbaratament de massa encefàlica.

És a dir, que si treus més de 7 a la selectivitat t’estan vetades les carreres de nota de tall 5,00. Però i les enginyeries, moltes de les quals tenen 5? I matemàtiques? O és que potser s’està referint a les carreres de lletres, que com tots sabem, només les fa la gent que no serveix per a ciències, sense que la vocació tingui res a veure?

- Com pot tenir la universitat més diners sense recórrer a l’erari?
- Apujant les matrícules al mateix temps que s’instaura un sistema de beques com Déu mana.
- La pujada de taxes és impopular.
- Passa una cosa curiosa. ¿Quant costa treure’s el carnet de conduir? ¿Més de 1000 euros? Més que un curs universitari, però tothom el paga i ningú protesta. Si augmentés el preu de la matrícula la gent s’ho pensaria més abans d’abandonar els estudis.

Què? M’he perdut. Què té a veure una cosa amb l’altra? Potser a ell que és president no l’hi exigeixen carnet propi, però t’asseguro que a mi sí, i que depén d’on visquis sense carnet no t’agafaran perque presupossen que arribaràs tard a tot arreu. És doncs, una inversió, no una diversió. I que consti que em sembla molt car eh? Però que puc fer, si és una empresa privada i no puc demanar abaratiments?
Doncs apugem les matrícules, perque 500 euros li sembla poca cosa (és el sou d’un mes de la majoria d’estudiants que treballen) i clar, decidim deixar les carreres, perque a més, com que hem triat lletres per fer alguna cosa perque a casa ens avorríem…
Potser això sigui degut a un pla d’estudis mal organitzat, a la impossibilitat de combinar feina i carrera, cosa que allarga els anys d’estudis, o a la falta de motivacions, tant de professors com externes (història? Ahh…però amb això que faràs després?). Però si us plau, encarim les carreres.
Respecte a les beques no em queixaré, és clar. Però després d’anys de “i tant que apujarem les beques!” començo a dubtar-ne moltíssim.

- En què es diferencia la universitat de fa 25 anys en què va exercir de rector de la d’ara?
- La dedicació del professorat és molt més gran. Dels estudiants, el que més em crida l’atenció és el passotisme, almenys en determinat tipus d’estudis. Arribes a una classe d’Econòmiques, comentes algun fet inesperat de l’actualitat econòmica que creus que els pot interessar, i no en tenen ni idea.

Potser és que es fa vell i comença a criticar la joventut. O potser és que va triar una carrera on el 90% s’hi fiquen per poder treballar en un banc i cobrar més de 1000 euros al mes. I de fet, les matèries no els importen, però és clar, no s’havia de desaprofitar massa encefàlica oi? (per cert, si es passa per ciències l’informaran que pes del cervell i intel•ligència no tenen perque anar lligats, ja que els neandertals tenien més massa que nosaltres)…

proverbio africano

2007-06-11T23:08:00.000+02:00

Cuando dos elefantes luchan es la hierba la que sufre

2007-05-21T23:53:00.000+02:00

Encara resonen en el meu cap els plors de Nausicaä, i el so dels blogs i les veus que no són reals més que en el meu cap, però que sonen de maneres concretes i diferents.
Observo de reüll fotografies d'animals que van existir només perque algú fa molt temps va decidir descriure'ls, pintar-los, classificar-los. Tot el que la ciència té d’artificiosa, de paradigmàtica, està allà.
Encara una mica més enllà, el record d’un lloc i d’un temps, i de paraules que es barregen sense cap sentit per formar coses que potser en un inici tenien alguna coherència però que ara mateix no puc arribar a entendre. És absurd.

Em rellegeixo. Ràpides, com amuntegades, paraules que són veritat i alhora no.
Són per a ningú, una manera de fer desaparéixer el nus del meu estómac.

2007-04-08T20:32:00.000+02:00

"El sexo es como un friso épico"

Después de que me fuera revelada esta frase, empecé a entender mucho mejor la mentalidad masculina.

Caçant papallones, ignorant d'on vénen...

2007-03-21T21:44:00.000+01:00

19 de març de 2007, El periódico. Entrevista a la contraportada. Una dona del sud-est asiàtic, Veasna Chan, va ser venuda com a esclava sexual però va poder escapar gràcies a l'ajuda d'un client, i avui, denuncia la falta d'interès de governs (del sud-est i d'Europa) per ajudar a les dones com ella.
Res de nou sota el sol. L’esclavitud canvia de noms i formes, però es manté. Es sofistica, els donen drogues per mantenir-los controlats o treballen per marques superguais com Ikea, però continuen sent mercaderia.
La reflexió però, em va venir per un altre lloc. Llegeixo: “Bajé la dosis de droga y esperé la ocasión. Y esa ocasión llegó de la mano de un cliente vietnamita. Tres compañeras y otro cliente chino sostuvieron la cuerda confeccionada con sábanas anudadas por la que bajé desde un cuarto piso.”
I continuo: “Perdón, ¿ha dicho que dos clientes la ayudaron?
--Sí. La mayoría no sabían que éramos esclavas sexuales. Creen que cobras por el servicio. A menudo son ellos los que salvan a las chicas.

No critico l’actuació d’aquests homes. Es van arriscar, i la van ajudar. La policia no té mitjans ni interés, per a què intentar recorre-hi?
Però què vol dir exactament que no saben que són esclaves sexuals? Com? Vaig pensar en el nostre país. Estant insinuant que quan es va a buscar els serveis d’una prostituta i et trobes que és rossa, amb ulls blaus, i que quasi no entén l’espanyol, no et preguntes si està allà voluntàriament o potser és part d’una de les moltes màfies? Si fa això per necessitat, o per obligació, o per por? I quan té cara de ser massa jove?
O és que potser dir que no se sabia res és el més fàcil, no preguntar, no fer suposicions, no pensar. Són potser innocents simplement perque eren ignorants? Fins a quin punt no ho feien voluntàriament, inconscientment?

Vas a comprar a una botiga en cadena, i et preguntes quan de tot això ho han fet nens o semi-esclaus. Però és difícil saber-ho, i acabes no buscant, no interessant-te. Però la prostitució està allà, l’esclau és davant teu i només cal preguntar.

Ningú va anar a buscar les altres, i eren 200. El turisme sexual va en augment. I Chan es lamenta perque si se sap que ha exercit la prostitució no voldran casar-se amb ella.

Ser dona és un fàstic.

2007-03-13T18:33:00.000+01:00

Podria escriure moltes coses. De fet, tinc molts articles. Un que parla de la correlació entre drogues i fracàs escolar, i per tant, pren decisions per mi, fins i tot intenta llegir-me el futur. Un altre que em dóna esperança i em detalla el nou moviment per la defensa dels drets de les dones sorgit a l'Iran, esperança que em treu la nova llei del govern britànic que ha decidit sol·lucionar la diferència de sous entre homes i dones abaixant-los tots per igual.

Però per a què? Que potser no està escrit ja? De què servirà? Us mourà a vosaltres? Ho farà amb mi? Em treurà la tristesa que tinc en aquest moment i que no aconsegueixo que se'n vagi?

A Alemanya!!!

2007-02-12T16:45:00.000+01:00

A veure...danke, willkommen...sí, crec que no sé dir res més. Sort que allà sí que aprenen anglès a l'escola. Gràcies "casero" per la foto.

El Periódico, 14 de gener de 2007, pg. 40:

2007-01-14T22:57:00.000+01:00

Amb els coolhunters passats de moda, el que es porta ara són els analistes de tendències. Daniel Córdoba-mendiola, de 31 anys, n'és un. Dirigeix The Hunter [pero no havien mort???], una consultora de Barcelona que es dedica a assessorar sobretot el sector de l'oci i la cultura sobre tot allò que es consumirà en els pròxims anys. (...)
La Bíblia dels analistes de tendències és el màrqueting, i la seva fe no té límits. " Vol saber quin és el millor accessori de la temporada?", pregunta Córdoba-Mendiola." Un fill. Un cop ja has viatjat, ja tens la teva carrera i el teu estil de bossa, què més pots tenir? Un fill, que es convertirà en el pròxim centre de consum de la teva vida".

Así que venga, aplicaos el cuento y follad, hijos míos, pero sin condón y con pareja hetero, como manda el Papa. Yo lo haría, pero ya sabéis, aún no he terminado la carrera y por el número de bolsos que tengo aún no he encontrado mi estilo....

Primo nuevo!

2006-12-22T16:46:00.000+01:00

Aunque debo confesar que en lo que más he pensado ha sido en lo que debe doler un parto.
Pero es precioso, pesa 4 kilos y tiene unos ojos enormes.

2006-12-10T20:15:00.000+01:00

L’habitació busca amb què omplir-se.
Ella no serveix, nina de porcellana,
poncella pàl•lida de prímula
que permet veure a les fades
si estàs prou temps amb ella
aspirant el seu silenci,
bevent les seves pupil•les,
guaitant el buit infinit que la rodeja.
Esperant algun soroll.
Cercant un alè que no trobes
encara que plantis un mirall al seu davant.

2006-12-08T13:05:00.000+01:00

Por vueltas que le doy, esto es lo que quería comprar: fresas. Con nata, con crema, con chocolate...fresas y más fresas que se han convertido en una pequeña obsesión porque hoy todas las fruterías están cerradas.

En fin.

Palma de Cantabria, capital Brasilia

2006-11-29T21:48:00.000+01:00

Ma germana de 12 anys estudiant geografia: falta total d'interés o gran capacitat de globalització?

2006-11-20T18:10:00.000+01:00

Hoy, volviendo alegre y desconfiada después de un duro lunes de clases al dulce remanso de paz que es el hogar, he visto, oh desdicha, un camión verde...lleno de árboles de navidad!!!!!
Una de dos: o el duendecillo verde que trae los árboles de navidad al mundo se ha modernizado, o los árboles de navidad no son más que una tradición convertida en consumismo de masas.

Qué debo creer?

Pd: No hay tono irónico.

2006-11-08T21:34:00.000+01:00

A l’Honorable president americà, a l’honorable president palestí Mahmud Abbas i a la resta de la comunitat internacional:

Després de 5 dies de la campanya “Núvols de tardor”, ens hem adonat que aquests no són els mètodes més adecuats i hem decidit que de moment ens protegirem de l’amenaça terrorista que suposa el govern d’Abbas només amb la vigilància de les fronteres i de les principals vies. Tant jo com els meus companys en el govern, el molt honorable tot-i-que-no-tan-demòcrata-com-jo primer ministre Ehud Olmert i la ministra d’Assumptes Exteriors, Tzipi Livni lamentem molt que l’atac d’aquesta matinada hagi matat 18 civils, entre ells diversos dones i nens. En paraules de la meva colega Livni "Israel no té la intenció de ferir gent innocent", "només actua en defensa dels seus ciutadans". "Desgraciadament,, durant els combats a vegades es produeixen incidents tristos como el d’aquest matí". Fins i tot, i per a què es vegi bé la nostra bona voluntat, oferirem ajuda humanitària i mèdica a les víctimes, que no sigui dit. Això si, en poc temps prepararem una nova ofensiva, sempre intentant ferir el menor nombre possible de civils palestins, per tal d’evitar el llançament de coets a les nostres ciutats, que sinó els radicals em protesten i no em deixen fer política social.

Atentament, Amir Peres, ministre de defensa israelí

A vegades em pregunto...realment volen que els palestins parin els atacs terroristes???

L'ombra de Lucrècia?

2006-11-04T12:00:00.000+01:00

Dijous 2 de Novembre, El Periódico, pàg 32:

"M'havia promès amb un home, però les que havien de ser la meva cunyada i la meva sogra no m'estimaven i van difondre falsos rumors sobre mi".
Escriure una carta de protesta no va ser suficient perquè Mina evitès l'injust veto imposat. I va ser llavors quan va optar per cremar-se a l'estil bonze. Només per "demostrar que estaven equivocades".

Però Mina va sobreviure, i el seu cos no va ser portat al fòrum. Fi.

2006-09-21T20:47:00.000+02:00

Entre sorolls de fons de
lluites absurdes, que no porten enlloc
creuen sobre la plana d'Europa
àligues daurades de mil significats
basardes encara recents, mal tancades,
engalanades de paraules noves
lloades com mai han sigut, per que
llimades de tota aspror
representen l'avui com no ho feien les altres
obrint nous fronts que no entenem
sense les paraules, ara rebutjades,
dolgudament sentides antany,
empàticament viscudes
histèriques paraules que mai van ser
imaginades: odi, por i
tantes altres que no cal recordar.
Lívides presències que ens recorren
encara que no ho volguem.

Rieu si us plau: tot això no significa res.

Què passa? Em feu reflexionar sobre la relaitat del món, i m'entren ganes de plorar i de riure, entre el patetisme i la gradiloqüència. Al cap i a la fi, tot serà pols.

2006-09-19T19:42:00.000+02:00

Em pregunteu perque no escric des de fa tant de temps. Per què m'oblido del meu blog, quan no és veritat. Simplement, hi ha reflexions que no vols fer-les, textos que serien massa llargs, dubtes que només t'interessen a tu. O potser no. Però et ve de gust pensar-hi en silenci, sense el soroll de les tecles.

Dubte existencial núm. 2

2006-09-19T19:41:00.000+02:00

Per què encara no s'ha fet cap manifestació al respecte a la AUTÒNOMA??

Dubte existencial núm. 1

2006-09-19T19:39:00.000+02:00

Per a quin servei em cobren 7 euros de "documentació de matrícula" si me la faig jo per internet?

2006-03-01T23:01:00.000+01:00

Segur que més d'un ho ha llegit. Venia al metro, i jo ho he buscat per la xarxa, i sí, és cert. Em refereixo a les cuddle parties, o fiestas del achuchón (en català festes de l'abraçada?), en què per 15 euros et pots dedicar a abraçar-te i mimar-te amb una quants extranys en pijama. Res de sexe. Erotisme fora. Simplement, una mica d'amor.
Volia fer un comentari, però hi ha molt a dir i tot és tant evident que no val la pena. Si s'ha de pagar per això, què puc afegir?
Els que tingueu amics/parella/família/animal de companyia etc...aprofiteu i abraceu-los. El dia de demà us costarà diners.

2006-02-13T21:08:00.000+01:00

Dos días de impaso, palabra que por lo visto no existe.

2006-01-26T15:29:00.000+01:00

Quin partit no és terrorista a Israel i Palestina?

S'ha mort Arafat, Sharon en coma, Hamàs primera força de govern (no reconeguda pels Estat Units)...és el final, el principi, un cercle viciós, una nova onada de violència...?

De moment, Palestina és verda.

2005-12-05T13:03:00.000+01:00

De verdad espera mi prima que lea un mail titulado "Animalitos tiernos como tú"??!!

De cuando los gañanes dominaron el mundo (¿Dominaron? Dominan, quería decir!)

2005-12-04T14:39:00.000+01:00

En la meva qualitat de vida incloc esmorzar llegint el diari, però a vegades sembla que el que vull és ennuegar-me. No sé si sabeu que 75 països del món no només tenen la pena de mort, sinó que l’apliquen asíduament. El récord se l’emporta la Xina, amb 3400 morts (reconeguts per Amnístia Internacional, qui sap quina és la xifra real). És el que té una dictadura, que fa coses lletges.
Però realment en qui pensem quan parlem de pena de mort? En els EUA, és clar. Potser pel fet que no són una dictadura, ni un país en guerra, ni un d’aquells països ateus que corren per la Unió...euh...que corren pel planeta.
És clar que també podria ser que els recordem pel fet que de totes les morts que s’han succeït desde 1976 un 2% (regla de tres, si el total és 1000, fan 20 persones) no han mort per injecció letal, ni per càdira elèctrica. Què com han mort? Bé, això depén. S’utilitza el gas letal en 5 estats (espera, espera...gasejar gent...a què em recorda això?), en tres estats l’escamot d’execució (síii, com a les pelis de l’oest) i a Washington, aquella cuna de la llibertat on un es remet si es llegeix un Grisham, allà la forca és legal. Em falta trobar si realment s’utilitza. Ho faran amb el sistema del cavall, com abans?

Ei, i perque de “gañanes” n’hi ha a tot arreu i no us sentiu superiors als EUA, no poenso remetre’m a la manifestació d’ahir, no, sinó a la perla que he trobat aquest matí i que casi em fa escopir el croissant: Bizak ha tret un nou model de geypermann, el legionari, disponible amb fusil, morter i cabra de la legió!!! I la cabra també porta barret!! Yujúuuu!

Mateu-me si us plau. Però amb garrote vil, eh? Mantenint les tradicions hispàniques.

2005-11-28T21:56:00.000+01:00

Avui anava a fer un post de categoria, rall-... il·lustrant-vos sobre l'interessant món de la ruta de la seda, o a escriure una elegia de dolor per la mort de Pat Morita. Però com que és el meu blog, "me lo follo cuando quiero" (mira las ordinarieces que me haces memorizar Blanquita), i fer conya dels traumes és molt sa (¿?), tornaré al tema recurrent de la vista.
Què que m’ha passat ara? Doncs que he anat a l’oculista. Un altre cop. I un altre cop he perdut vista. 1,5 dioptries a l’ull dret. La pobre noia feia un rictus desesperat perque no es notés massa que estava flipant, i el metge m’ha canejat per amorrar-me massa a les coses, llegir sense prou llum, i en definitiva, per gastar una vista que no tinc. He guanyat dioptries amb el dret perque l’ordinador está ladejat cap al costat dret de la taula? Segons el metge, aquestes dioptries es corregirien, però, i si no és veritat? I si no deixa d’augmentar? Mira que després de Nip/tuck la meva confiança en els metges ha decaigut molt, eh?

Sigui com sigui, si voleu saber el grau de paciència que posseïu només heu d’anar a que us toquin el globus ocular per medir la còrnia. I tenen raó, no fa mal. Però angúnia...

I potser que talli ja, que aquest post calculo deu ser un quart de dioptria, així pel cap baix.

Louonya?

2005-11-19T15:48:00.000+01:00

Bueno, bueno. Dissabte, han passat dos dies des de la nostra manifestació en busca dels nostres drets com a éssers constitucionals i democràtics que som (ups, he nombrat la constitució!). Era hora de mirar-se una mica els diaris, no creieu? Doncs aquí teniu els resultats:
No m'agrada gaire la violència, i no vull discutir si és necessària o no per fer protestes, però el que està clar és que ha sigut de mal rendiment en el cas del 17-N. TOTS, i quan dic tots incloc el Diari de Granada i l'ABC, parlen (o s'explaien) sobre la multitud de coses que van tirar els estudiants als mossos (qui va ser el que va tirar piles??!! O-oU) i la brutalitat d'aquests bla, bla, bla.
Però algú nombra les reivindicacions dels estudiants o el per què es va fer la manifestació? Només El País comenta el lema de la mani, i no és precisament que ens deixi massa bé:
La manifestación fue convocada por la Plataforma en Defensa de la Universidad Pública. Bajo el lema "La Educación es un derecho, no una mercadería"(sic?), los convocantes cuestionan el sistema de postgrado previsto por la futura norma europea y el aumento de los trabajos fuera de clase, entre otras críticas.
O sigui, que som uns vagos i a sobre no ens volem euopeïtzar. I aquests són els que millor ens tracten. La resta es limiten a nombrar la plataforma (només per dir que es va desvincular dels atacs), i que la mani va ser contra la LOU, en una gran mostra de com maravillosament bé s'arriva a fer la feina de periodista en aquest país. Curiosament, a Catalunya és L'Avui i no El Periódico el diari que nombra, sense deixar la LOU, és clar, una mica la raó de la manifestació (que encara que ho sembli, no les fem per gust, de tant en tant hi posem alguna reivindicació i tot, eh?):
La manifestació d'estudiants contra la llei orgànica d'universitats (LOU) i en protesta pel procés d'adaptació a l'espai europeu d'ensenyament superior...
La LOU? però és que té alguna relació amb Bolonya? I encara que la tingués, on està la crítica de fons que es volia aconseguir? Que hem obtingut amb la mani?

Em sembla que la lluita haurà de seguir una altra estratègia. Una cosa era la guerra, que era guai i progre estar-hi en contra i que quan juntaves 10 persones sortia a tot arreu, i una altra molt diferent és ficar-se amb Europa.

2005-10-22T17:45:00.000+02:00

Pues no. Si quiere brillo de labios tiene que ser en pincelito, no lo tengo en barra. Pero tranquila. Ahora mismo voy al almacén y invoco a Mefistófeles, y le pido unas cuantas barras de labios a canvio de lo que sea. Y no piense que lo haría por culaquiera no, sólo lo haría por la gente como usted, que pierden 10 minutos de su tiempo para pedirme algo una y otra vez, de forma desesperada. Sólo lo haría por las personas como usted, porque estar tan atado a las cosas concretas debe ser un verdadero fastidio, una lucha constante contra una sociedad consumista como la nuestra.
Eso sí, luego se los voy a cobrar, eh? Estas cosas no las hago por cualquiera, pero tampoco gratis.

Para Dios

2005-10-18T23:04:00.000+02:00

No por mucho putear amanece más temprano...

Extret de "Poetes quebequesos"

2005-10-11T18:52:00.000+02:00

potser era una neu de flors
els cirererers bords canviaven d'estació
a penes escoltaves els ocells
amb els ulls fixos en la teva infantesa

escriure a Abitibi
-altres van a París-
la infantesa per retrobar
les olors els sorolls les llums
el lloc precís de la memòria
el fogar de l'arribada a la vida
la marxa
d'aquí el poble a la ciutat
d'aquí la nena a la dona
una història per reprendre

escriure a La Sarre
escriure una història de dona
llegir la història de les quebequeses
voler formar part de la Història
admirar l'audàcia d'aquestes dones
la seva força
compartir les seves esperances
inscriure-hi energia fervor
què he vingut a buscar aquí
un lligam potser
aquell que em lliga a les meves mares

aquest jo voldria saber
qui és ella
aquest jo encara no sap molt bé
on va ella
aquest jo s'anima tots els vespres
una mica menys
aquest jo estima tots els dies
una mica més

Célyne Fortin

2005-10-09T15:38:00.000+02:00

Alguns dies sembla que la terra s'esber-li, es deformi poc a poquet.
Els altres...potser els altres només són l'intermig, perque el planeta té el seu propi ritme.

Habemus Matriculam

2005-09-23T18:00:00.000+02:00

És igual que cada any pensis que el curs que ve l'horari ha de ser millor per collons, ja sigui perque comences cicle nou, perque només te'n falten unes quantes, o perque has resat al patró dels horaris desajustats. Tant és. Perque la crua realitat és que si vols fer les assignatures que t'agraden sense pensar en res més que el fet que t'interessa tenir aquell profe (o simplement profe) o que la matèria pot ser nova i interessant, el cert és que et quedarà un horari digne de la via de l'AVE, o sigui, ple de forats (acudit fàcil).
Però avui, quan encara no han començat les classes i no has hagut de patir les esperes, avui, que acabo de matricular-me, és un dia d'il·lusió i bennaurança (blogger sobreactuant). He dit.

2005-09-15T17:58:00.000+02:00

Si ya lo sabía. HIM, por dios, va a haber muchas hormonas ahí concentradas, si ya lo sabía, pero el cerebro olvida porque no te gusta ir de conciertos, y vuelve a recordarlo cuando una tía de veintelargos con una voz aguda a más no poder casi se desmaya de la emoción mientras te taladra el tímpano. Eso sin contar con el maleducado de los pinchos, que insinuó que mejor que no saltara o me podía hacer daño porque ponía los brazos sobre mi cabeza para hacer fotos (lástima que me dejara el palo de punta roma en el otro bolso...) Y los viejos te miran mal por ir de negro y tu tienes ganas de decirles que aunque vayan de negro, muchos y muchas se comportan igual en todas partes, porque en todos sitios hay de todo. Suerte que la marea humana me lanzó hacia delante y pude seguir el concierto sin derramamientos...

2005-09-12T23:49:00.000+02:00

Quina millor fi de festa major es pot tenir que uns focs artificials, un gelat de vainilla and cookies i un porret de bona nit?

2005-08-29T23:37:00.000+02:00

Busco una realitat. Mai he suportat els últims dies d’agost. Setembre, amb les seves festes majors i la seva preparació de l’hivern et fa tornar a l’activitat. Finals d’agost, amb aquest aire calent que es refreda a les nits, amb la pesantor d’uns moments que no fan res, que no porten enlloc, em semblen un malbaratament de vida. No tant de temps com de vida. Perque l’ambient és dens, tan dens que a penes pots pensar amb claredat fins que no arriben les tantes de la matinada, quan fa prou fred per reaccionar. A aquelles hores procuro llegir i tanmateix sempre són paraules difuses, com si tot allò tingués alguna cosa de ridícul. Com si Hinton, Kafka o qualsevol declaració de blog fossin mentida. I no és que les seves declaracions siguin menys dramàtiques, no. És que tot va massa lent.

Des de Galícia a Castellar: 2 etapes, 12 hores

2005-08-26T15:38:00.000+02:00

Que us expliqui que què tal el viatge? Bueno, pues us diria que he menjat tant marisc que l'he avorrit. Però és mentida, no l'he avorrit pas. I pels descreguts, que surti entre vosaltres un voluntari que em convidi a mariscada i ho comprovareu...
Qui s'anima a fer el camino de Santiago? Passem pel pacharán, després per la sidra fins arribar a l'albariño...

Fins d'aquí a quinze dies!

2005-08-12T12:41:00.000+02:00

Pues eso. Comptant a quin preu deuen estar els cibercafés en període d'estiu a la costa cantàbrica dubto que tingui ocasió de postejar. Que vagi bé!!!!

Vídeos i bodes

2005-08-08T23:36:00.000+02:00

Anava a parlar sobre la recent boda (ahir) de la meva cosina. Però al cap i a la fi, a part de convidats amb pinta de sortir de Els intocables d'Elliott Ness, de què els hi vam posar cigrons a sota el llençol com a broma simpàtica, dels microvestits vermells (tots els més horteres eren de la part del nuvi, m'alegro de poder dir), i que a punt vaig estar de fer-me l'harakiri amb el ganivet del peix quan vaig descobrir que després d'un matí (dissabte) inflant putos globos aquests s'havien desinflat, a penes va passar RES. Ah, bueno, que tinc els peus destrossats per les put...boniques i elegants sabates de taló. I que vaig descobrir que no es pot morir sota un quilogram de maquillatge. I que la missa que facin per a mi (casament o enterrament, encara no ho he decidit) la vull en llatí i amb botafumeiro (jodeos!).
El que no vaig descobrir, perque ja ho sabia, és que m'avorreixo molt en aquestes celebracions. La parafernàlia no és per a mi, me'n sento tan fora que a penes creia que hi era (sort que el cambrer em va ajudar a tornar a la realitat tirant-me un puto sorbet per sobre).
Amén, y ya volveremos para el bautizo, señor cura.
Sobre lo dels vídeos? Bueno, que he participat en el que serà la opera prima de la meva bona i boja amiga (eightiesfan) i diu que tinc fusta d'actriu. i per a que veieu que també en tinc el punt de narcisisme, poso link del seu fotoblog, on ha penjat (para qué quiere mi consentimiento) una foto meva en tot el meu esplendor.

Despedidesssss

2005-07-31T18:14:00.000+02:00

Així, en plural perque al costat de la despedida de soltera de ma cosina en feien la d'un tal Ángel que a les onze ja roçava el coma etílic, el pobre. En un lloc cutre com pocs on feia una calooooor...i no em refereixo a l'streaptease, pel que ens van baixar a la planta de baix on sí s'estava fresc. Què puc dir? Una despedida, amb tot el que implica. I de fet, ens avorríem. Sort de la iaia de la núvia (que ho dic des de ja, no es parentel·la meva) que ens va animar la nit acosant qualsevol cosa amb un lleuger caire masculí que s'acosté per allà. Poca conya, que espantar un boy, amb l'experiència que tenen, no ho fa tothom.

Sabiduría materna

2005-07-27T18:07:00.000+02:00

A la una del migdia, acalorada com estava després d'un llarg viatge fins la universitat en un cotxe (el meu) sense aire acondicionat, la meva mare m'ha demanat que l'ajudés a entrar la catifa. Una catifa amb totes les avantatges, s'ha de dir, perque pesa com un mort i deixa anar tant pél com un mamut llanut. Així que em necessitava per aixecar-la bo i enrotllada, deixar-la caure, i que s'espolsés una mica de borres de pél. No he pogut evitar de ressenyar-li la semblança que la nostra activitat tenia amb la mólta de gra de les dones africanes (euh..crec que masai, encara que no ho asseguro).
I ella: "I què et penses? que la situació de la dona tampoc no ha canviat tant."

Sàvies paraules, si senyor.

2005-07-26T16:38:00.000+02:00

Oh My God!!! Acabo de darme cuenta que aún no tengo mi cinturón del verano de McDonald's!!! Suerte de la publicidad del messenger me ayuda a ver al luz...

Aprovecho las circumstancias para advertiros que si teneis que enviarme cartas en cadena (que por lo visto han vuelto a ponerse de moda) que sean sobre muertes horribles y violentas, que mi vidente particular ya me dijo que moriría de vieja en la cama.

Fi de carpes

2005-07-23T15:25:00.000+02:00

Ahir vaig acabar la meva feina al casal. Reconeixem-'ho, cuidar criatures treu la teva part més masoquista: acabes mort, brut i amb atacs d'histèria, però arriba l'últim dia i penses com els trobaràs a faltar i et jugues el tipus fent-los fotos (és il·legal sense el consentiment dels pares, us ho dic des de ja, no fos cas que el neen trionfés a operació triumfo junior i tu utilitzessis la foto) perque, no ens enganyem, ja els trobo a faltar.

El que no trobo a faltar és la bonica música que ens van oferir ahir a les carpes. Globus i focus despistant a tot animal volador que s'hi acostés, lluna plena invisible sota els focus, molta gent, molta calor. I ritme. Pq a les carpes només existeix el ritme i els que van allà a ballar ho comprenen. El fet és arribar a l'extenuació, a deixar de ser tu mateix i ser només ritme canviant, mutant, brusca o subtilment. I així fins que no pots més, fins que el teu cos et diu prou, com si busquessis marxar-ne. I això, la gent que va a les carpes per seure, o beure o lligar, no ho comprendran mai.

Això fa que amb un parell de cop l'any n'hi hagi ben bé prou.

Amistaixar-se

2005-07-15T19:40:00.000+02:00

Jo m'amisteixo
tu t'amisteixes
ell s'amisteixa...

2005-07-11T18:35:00.001+02:00

Avui un nen de set anys m'ha explicat el mite de Teseu i el minotaure.
Encara hi ha esperança per a la història!!

Esperant que d''aquest casal en surtin uns quants historiadors...

2005-07-03T16:08:00.000+02:00

Porto dues hores davant l'ordinador i els ulls em comencen a fer mal. Un dolor lleuger i constant, de cansament. La pantalla té alguna cosa de borrosa, i la resta de l'habitació sembla una miqueta més fosca que de costum. Només dues hores. I quan em passa això, quan em fa mal el cap de llegir, o se m'irriten els ulls per viatjar per la xarxa, quan em canso veient una película, no puc deixar de tenir por. Por perque amb 21 anys noto els ulls cansats, perque m'he passat tota la vida fent-los servir excessivament, i com continuïn desgastant-se no sé pas qué faré. perque de tant en tant sento un pànic irracional al fet de no veure.

Leer el periódico cuando deberías estar durmiendo:

2005-07-01T01:05:00.000+02:00

Hoy me han sorprendido las nubes negras que se han formado en Sentmenat a media mañana, amenazando lluvia, cuando antes hacía ese sol brillante y abrasador como pocos. Sorprendido hasta que he llegado a mi casa, he abierto mi periódico y la iluminación me ha sobrevenido: por supuesto, hoy se aprobaba la ley del matrimonio homosexual!! Las nubes que yo observaba des de el área metropolitana de Barcelona no eran más que el anillo exterior de la tormenta que seguro se ha formado con epicentro Madrid. Los cielos se han abierto y los rayos han brillado sobre la capital (omitiré cualquier chiste relacionado con el edificio Windsor), cual manifestación divina de la Sodoma y Gomorra que se estaba creando en esos instantes en España. Lo que aún no he averiguado es si se han rasgado velos en las catedrales o no ha llegado a tanto la ola expansiva de la ira divina.

Por cierto, y ya puestos, observemos como en la oposición se han unido PP y Unió, la ala cristiana de CiU. Porque en cuestión de moral, los colores se dejan a parte.

No estáis ansiosos por saber si mañana nevará durante el día del Orgullo Gay en protesta de la naturaleza en pleno por semejante atrevimiento humano? Qué será lo próximo, quitarle a la Santa Madre Iglesia las subvenciones??

Conceptes

2005-06-24T18:33:00.000+02:00

Desesperació: quan la teva germana posa "aquí hay tomate" y marxa deixant el mando a l'altra punta de l'habitació. (per cert, qui és el dani DJ?)

Mala llet: Amigues i amics, mai, i quan dic mai vull dir MAI em desperteu enmig d'una migdiada. Sabeu el que és enterrar un cadàver a les cinc de la atarda amb el sol que fa?

Aconteixement: per fi veuré la peli de Sponge Bob! La meva emoció no té límits...

Dubtes existencials: des de quan els revisors de tren t'ajuden a crear coartades pel fet d'haver picat amb un billet de 2 zones quan el necessitaves de tres? Aquests manresans acabant amb els tradicions...

2005-06-15T15:38:00.000+02:00

Ahir el meu pare va decidir okupar el meu ordinador. Com que treballar a la taula del costat m'hagués suposat contestar innombrables preguntes sobre el word (i encara que no ho sembli NO tinc totes les respostes), vaig anar a la meva habitació i em vaig asseure sobre el llit per estudiar. Després tenia cangur, així que vaig agafar un llibre i una llibreteta i vaig marxar. Un cop sopada i complerts els meus deures mab el messenger, vaig pujar cap al merescut repós.
Quina seria la cara que hi vaig posar al descobrir que a penes es veia el 50% del cobrellit, entre el tigre de més d'un metre i l'escampall d'apunts i llibres (sense comptar les restes de beguda i menajr de la tauleta de nit). Ahir vaig fer el terrible descobriment de que em cal buscar una parella endressada que reordeni la meva vida o cauré en el caos més absolut abans de complir els trenta, morint enterrada sota una acumulació de llibres i merdes diverses.
Sabeu si existeixen nois organitzadets o m'haig de passar al lesbianisme?

Per que NO hauria de veure les notícies...

2005-06-11T15:25:00.000+02:00

1- A La Paz tenen un mártir, i un nou president. Amb les comunicacions tallades, la gent que no fa barricades intenta trobar menjar. Els empresaris es queixen, perque la gent no sap estar-se al seu lloc, però accepten aquest nou president: el comerç es resenteix de les guerres civils. Espanya li dóna suport, i de Repsol...bé, Repsol no ha dit res, malgrat tenir-hi molt a dir. Miners i índigenes, la seva revindicació es poder comprar butà i poder menjar amb els ou de les mines. la violència està malament, però, qui els acusa?
Una nota curiosa: al periódico comenten que junt als mercats buits i els carrers tallats hi ha un zoo on només tenen menjar fins demà. Pobrets. Des d'aquí proposo apadrinar els animalets, que no es morissin de gana.

2- Tots sabem que els yuppies que treballen catorze hores al dia i en dormen menys de set no tenen temps per fer exercici. Per què? per que se'ls ha oblidat que el major bé de consum és el temps (però això és un altre tema, així que deixem-ho córrer). Se'ls proposa ara comprar un no-mòdic aparell amb el que aspirar oxigen purificat i amb aromateràpia inclosa. I jo que em pensava que les drogues legals es reduien a l'alcohol.

3- Més de 200 morts per les inundacions a la Xina, mentre es preveu que aquí tinguem restriccions (i no podré anar al camp de golf???). Àfrica porta 2 anys de sequera. (De lluny apareix el Capità Enciam dient: os ho vaig advertir!!!)

4- Manifestació aquesta tarda a Salamanca. Es veu que l'entrepà no va inclós (us juro que ho han dit a les notícies!). Bueno. No comments. Allà està l'opinió dels experts. I de lluny se sent el testimoni d'una dona que va a la manifestació perque això és més que papers, és la Unidad Nacional (ostres, ho havia escrit en català, Pelayo em perdoni!). No és el primer cop que els DOS bàndols utilitzen la història, així que m'abstinc de comentaris moralistes. Però perque no donen entrepà?

...Conversa?

2005-06-11T14:08:00.000+02:00

Val. Val. Ahir vaig tenir por. Molta por. No aquell tipus d'espant que tens al veure una peli, sinó por de debó. M'explico:
Ahir feien l'obra de teatre els de la classe de ma germana de l'antiga 4t d'EGB. Em va tocar a mi. I clar, als nens els portes d'hora, pero tu entres mitja hora després. I allà estava jo, perduda entre mares i àvies. Em vaig trobar amb una que coneixia, el seu fill anava amb ma germana des de la guarderia. Vam anar a prendre un café. I amb una altra mare, vam (de fet van) protagonitzar una bonica conversa sobre els cavalls i quan de bé s'ho passen els nens. Des de quan són tan pijos a la meva escola?
Tornem a fer cua, em trobo amb una altra coneguda. De què vam començar a parlar? Dels nens, dels esplais, de l'obra. Llavors va ser quan em vaig adonar que estava participant-hi. I que no tindria cap fill fins que no hagués oblidat tot allò i retornessin les idees platóniques que un es fa sobre al maternitat. Em vaig veure allà, integrada en aquella conversa banal com poques. Una suor freda em va recórrer l'espatlla.

2005-06-08T22:08:00.000+02:00

Mmm....avui ja he vist CINC vegades les imatges de la princeseta Irene. Us repto a superar-me. Jo no sé si seré capaç de suportar una sisena...(i encara sort que la nena els ha sortit mona, que si no...)

Llibres de poesia

2005-06-08T21:56:00.000+02:00

Avui és dia de confesar petits secrets. Com per exemple, que a la biblioteca local hi ha un llibre de poesia de tankes (format per un donjunt de tres i dos versos) escrit a dues mans: un escrivia els 3 primers i l'altre els dos següents. Seguint aquell petit romàntic que tots tenim dintre, vaig escriure al revers d'un full del llibre una poesia de tres versos, una tanka inacabada. Avui, tant temps després, he anat a comprovar si algú havia respost. Jo ja em feia a la idea que no, però vaja, ha sigut una petita decepció d'aquelles en què ja sabies que el que volies no es compliria. Però més igual, perque amb una poesia meva dintre, aquell llibre és una mica meu.

Reflexiones de principios de mes

2005-06-04T16:42:00.000+02:00

-Pues no está el spray anti-carcoma, señora, voy a ver si está dentro.
Y dejas a la señora esperanzada ahí fuera, pero cualquier tendero (a no ser que sea el ascendente trántico de Mónica Gueller) sabe perfectamente que eso quiere decir que mirarás las estanterías buscando envases del mismo color que el que ella quiere. Eso si recuerdas como es, claro. Porque los almacenes son como la cueva de los 40 ladrones:
-Oye, tu te acuerdas de ese cetro recamado de esmeraldas que birlamos hace un mes? Tu sabes donde está? Es que me hacía ilusión regalarselo a mi mujer...
Y si contamos con que desde dentro el almacén se oye quién entra y sale, pues ya tenemos una bonita metáfora sobre la vida. Y sí, era sarcasmo.
Empiezo a pensar que eso de preguntarse sobre la vida es un mal negocio. Acabas buscando metáforas y paralelismos que en realidad no tienen sentido, o tal vez sí, pero que total, no van a servirte de mucho. Tengo ganas de avanzar, en más de un plano. Pero, como siempre, estoy aquí, quejándome. Creo que tengo un gran sentido de la inutilidad y que me falta calcio.

Homenatge a Matt Ruff (perque encara que intentin amagar-nos-ho, nosaltres sabem la veritat)

2005-05-28T21:16:00.000+02:00

Allà, repenjada a la barana que evitava que per accident la gent caigués al mar, llençava engrunes als peixos. Peixos grisos, rates de mar, que s’ho menjaven tot. A un parell de metres es trobava una canonada ampla, que venia directament de la claveguera i s’abocava al mar. Per això es reunien allà aquelles bestioles grises. Feia mala olor, i la gent no s’hi acostava. Millor que millor.
El silenci va ser interromput per la botzina d’un vaixell, que va sonar forta, pròxima, i que no s’esperava. Inmersa en els seus pensaments, es va espantar i l’entrepà li va caure a baix, just en l’espècie d’esglaó que hi havia a la paret, a tocar de l’aigua.
Esperava que allò no fos una metàfora de la seva vida. I es adonar que pensant precisament que ho podia ser, era quan tocava fons.
El vaixell es va allunyar. Tornava el silenci. I llavors ho va sentir.
“clac, clac, clac”
Com si estigués molt a prop, semblava que el soroll venia de sota mateix.
“clac, clac, clac”
Va començar a buscar-lo, però res semblava que pogués fer aquella espècie de soroll.
Es va apartar de la barana per uns segons, i just quan en va treure els mans i retirava el seu cos, va sentir un xipolleig a l’aigua.
S’hi va abocar.
I no va veure res a l’esglaó de sota seu. L’entrepà no hi era.
Encara tenia un altre sanvitx de tonyina. El va treure i en va llençar una part. Sense tanta sort, aquest cop va quedar surant per l’aigua.
Va ser en aquell moment quan les mandíbules van sortir de l’aigua i es van menjar el tros d’entrepà flotant. Amb tant poc temps per veure-les, no sabia a que podien pertànyer. En va llençar un tros més, aquest cop una mica més lluny. Aquest tercer també va desaparéixer, però aquest cop va ser sorprenent. Després que les mandíbules sortissin per uns segons i tornessin a desaparéixer, una forma allargada va emergir de l’aigua i es va enfilar a la canonada. Només va veure-li la cua, però no va tenir cap dubte del que era. Només havia d’identificar-ne la subespècie. O potser no?
"Crocodilus catalanensis" L’ocurrència la va fer riure.
Definitivament demà tornaria i portaria més tonyina. Qui sap, potser podria tornar-lo a atreure.
Amb una diversió com aquella a la ment, les seves preocupacions semblaven ara llunyanes.

2005-05-25T19:25:00.000+02:00

Obren les portes del col·legi, els de classe ma germana surten tard com sempre. M'assec al banc a esperar. Al meu costat, una nena aguanta una gran gàbia metàl·lica amb un conill (del tamany d'un gat gras) a dintre. El conill rossega una mica de palla.
Comencen a arremolinar-se nens als voltant de la gàbia, tots es paren, inclós moltes mares i àvies paren un moment per mirar-se'l, com menja la palla, tot movent el nas.
Un nen posa els dits a dintre la gàbia, i la nena l'avisa, "compte que mossega!". El nen no li fa cas, i tot movent els dits, exclama:
- A aquí dalt no hi arriba!!
Un altre posa el dit índex també al capdamunt de la gàbia:
- A veure si em mossega i demà no haig de venir al cole!

De sobte, de les potes del conill en surten unes urpes grans, que rasquen amb el terra de plàstic. Tot passa molt ràpid. Un fibló li surt de la cua, i del cap dos parells més d'ulls. En a penes uns segons, el ¿conill? es gira sobre si mateix, salta al capdamunt de la gàbia i torna a baixar. Ja ha amagat les urpes retràctiles quan encara rossega un dels quatre dits.

Pues eso, que esperando me aburro mucho...

2005-05-23T20:24:00.000+02:00

Una sensació extranya, com una anyorança de no sé ben bé el què. Baixa per l’esófag, a poc a poc, fins més enllà de l’estómac. I després vol fer el recorregut invers. Respiro fort, però no es redueix. No tinc ganes de fer res, ni de dir res, ni de veure ningú. Aquesta sensació m’ha omplert tant els budells que sento nàusees, lleugeres però constants. Tancant els ulls, deixant desgranar el temps, m’agradaria que ja fos demà. Escrivint amb una sola mà, lenta, acompassadament. Desgranant també paraules. Recreant-me en ella, és com una por. Una por de res concret. No penses en res durant tant temps, rebutjant, amb una disciplina fèrrea, no buscant, no volent, i rient, rient i jugant molt. Evadint.
No buscar a vegades no és “no trobar”. I sona a consell, a llei bíblica, a metafísica que en realitat ningú entén.
Truca telefònica intentant vendre’m alguna cosa. Deixem-ho estar, si us plau, deixem-ho estar.

Passades les 12 PM

2005-05-18T12:15:00.000+02:00

Després de passar els últims dies una mica ocupada (i nerviosa) per la exposició de mètodes, he arribat a la conclusió que el món es divideix en bàndols: els que han llegit l'Ulises de Joyce i els que no, els que veuen pelis de Fellini i els que no, els que riuen amb Woody Allen i els que no...
Jo sóc dels que aigualeixen el Listerine amb aigua.

El que li trobi un sentit metafísic a tota la qüestió, el convido a prendre alguna cosa. XD

Bolonya

2005-05-10T21:00:00.000+02:00

"El comunisme polític feia el que feia el cristianisme, pensar per tu." Frase del poeta Jesús Lizano, que aboga per pensar per un mateix.
Us pregunteu qué té a veure amb bolonya? Doncs jo ho veig clar, encara que la seva frase faci mal. L'he llegit al diari aquest matí i crec que reflexa el problema de fons del Procés de Bolonya. El més greu no és que treguin carreres en un atemptat claríssim contra la riquesa lingüística o cultural, que ens releguin als de lletres reduïnt carreres, que facin una ordenació orientada als post-graus. El pitjor, el que farà un veritable mal a l'esperit de la universitat lliure (i no estic dient que les coses anteriors siguin una broma) és la privatització a la que ens porten, l'orientació cap al sistema d'educació americà: la ingerència de les empreses privades acabarà amb nosaltres, i mentre els altres efectes putejaven però no ens farien callar, la privatització farà que perdem l'objectivitat, la capacitat de lluita, deixarem de ser un element crític en la societat. I si s'acaba això, pregunto, per a què ens volen? És clar que és potser és el mateix principi pel que eliminen la filosofia als Batxillerats de lletres...a qui li interessen treballadors capaços de donar argumentacions?
A la web d'humanitats rebreu informació al respecte. I si no esteu convençuts, passeu-vos pel de Blanquita, que té un post prepara't al respecte.

2005-05-08T23:04:00.000+02:00

Intentant entendre com funciona la merda aquesta...

Comunió

2005-05-08T22:18:00.000+02:00

Per si no n'hi ha suficient amb aguantar la parentela en grup tot un diumenge perque la meva germaneta feia la comunió, a sobre he hagut d'aguantar que més d'un parent em mirés impressionat i em diguessin: "uauh! Qué mona que estàs, tota arreglada! Avui si que estàs guapa i no com sempre..."
Des d'aquí em disculpo amb l'associació de avis i parents pesats per no semblar un arbre de Nadal a diari, ni portar talons dia sí i dia també. Ja sabeu, la carn és dèbil, i dormir una hora més a canvi de no pintar-me cada dia i haver d'anar amb texans, em sembla molt bé. Aprofito, a més, per recordar que l'elegància neix amb tu, no te la coloques a força de capes de pintura i laca.

Última Hora!!!!!!

2005-05-06T20:42:00.000+02:00

Joven mujer arranca todas las pestañas a su esteticien con sus propias pinzas de las cejas!! La pequeña población, Castellar del Vallés, se encuentra desolada por el acontecimiento. La joven, de la cual se sabe es aficionada al manga, el rol y demás costumbres violentas, declaró: "Ella empezó primero con las %&/&% pinzas!!!". Se cree que pueda tener conexiones con ritos satánicos y no se descarta que fuera co-autora de los incidentes y disturbios que se han ido produciendo últimamente en susodicha población y colindantes. La policia continua investigando, mientrastanto, se encuentra en custodia y se la ha prohibido la tinencia de agujas, tijeras, cortauñas o cualquier otro instrumento similar.

Si, he ido a depilarme...y siempre acabo preguntándome porqué!!

2005-05-04T18:14:00.000+02:00

Jo, ahir vaig tenir un moment molt tonto. Em vaig posar la cosineta de 10 mesos a sobre la panxa a veure si s'adormia i ara que ha aprés a fer mimos se'm va abraçar i es va quedar una estoneta quieta sobre la panxa mentre li cantava fluixet. Què voleu? Vaig tenir ganes de tenir-ne un, de nen, algun dia. És clar que no és tan fàcil.

Estimulantes

2005-05-01T18:56:00.000+02:00

Prenent-me un café (l'únic positiu de les visites és que ma mare fa cafè del bo...mmm...) fa 10 minuts he pensat en la quantitat de té, café i coca-cola que estic prenent últimament. Veient que estan per venir els exàmens en un mes, s'em plantegen diverses alternatives:
1. Deixar el café definitivament. Això podria provocar:
- Col·lapse circulo-respiratori del meu cos amb internament o mort prematura.
- Una etapa de son quasi perpetu que provocaria demanar la gran quantitat d'apunts que no agafaria i possiblement no estudiar o arribar tard als examens.
- Prèvies hores de gran necessitat cafeínica, el meu cos es regularia solet en un parell de dies i jo tornaria a ser una persona sana i sense adiccions (massa fe, oi?)
2. Augmentar la dosi vista que en els examens es sol dormir poc:
- Col·lapse bla bla bla.....
- Augment de la meva adicció als estimulants. Inici del consum de pastilles.
3. Intentar mantenir la dosi actual, malgrat la falta de son i tal. la meva adicció continuaria sent una cosa legal i respectable, com ho és el consum d'alcohol i prozac. El meu cos no en notaria els efectes fins a llarg termini, quan una pujada de la pressió em limitaria a les bledes bullides per la resta de la meva vida.

Quina poca resistència té el cos humà. Què em recomaneu?

Visca les 8 hores!!!!! (tantes manis i esforços per la jornada de 8 hores i avui en dia tothom voluntàriament fot de 10 a 12 hores per poder pagar-se l'hipoteca. O pitjor, per enriquir-se encara més i aconseguir que els seus fills facin realitat l'objectiu de tot ésser humà: no saber qué significa la paraula treball.)
I després diuen que el treball dignifica.

2005-04-27T20:12:00.000+02:00

Hoy una mujer quería unos regalitos de esos típicos para recién nacidos (siempre me he pregutado, qué hacen las madres con tanta colonia? Pq cuando sus hijos se independizen aún quedará nenuco). Y le he sacado una mochilita azul muy mona que le ha gustado. Craso error, pq sólo me quedaba en azul:
- Es que son niño y niña.
- Bueno, el azul celeste es muy mono para los bebés, tampoco pasa nada, no?
- Ya...pero es que azul...seguro que no te queda ninguna en rosa?
(Lo miro)
- No, lo siento, no me queda ninguna de esa casa. pero vaya, que el azul celeste es precioso, tampoco hace falta vestir a las niñas de rosita y tal, no?
- Siiii, claro...oye mira, que voy a sacar dinero, m lo pienso y si un caso vuelvo, ok?

En el rato que me he quedado yo allí (más de lo que se necesita para ir al banco) no ha vuelto a aparecer. Igualdad de géneros? QUÉ igualdad de géneros? Qué coño le daba? iba también a añadir un libro sobre cómo ser buena ama de casa? Y por qué no un coche y una muñeca?
Y yo que de pequeña tenía dinosaurios y monstruos de plástico...será porque mi madre me vestía de amarillo.

Gana d'alguna cosa, fàstic per alguna altra

2005-04-26T22:26:00.000+02:00

Quan he arribat a casa he notat que tenia una barreja de gana i fàstic profund. El moment àlgid de la pel·lícula “La Tregua” basada en el llibre de Primo Levi és el de l’alemany baixant els ulls i agenollant-se per la vergonya. No sé si surt al llibre o és una llicència tècnica, el que si sé és que el noi de 15 anys del costat s’ha carregat el moment preguntant al seu pare perquè s’agenollava el senyor aquell. Déu meu.
El pitjor d’Auschwitz no va ser la gana, sinó la desferra moral en que van convertir els presoners. Primo acaba suïcidant-se. I les dones, què van fer les dones, que sempre ho passen pitjor? Va sobreviure alguna embarassada? Els nadons i nens no cal ni preguntar-ho. La mare d’Spiegelman també es va suïcidar. I cal preguntar-se qui va guanyar de debó. Van sembrar l’odi. I ara, què fan els jueus ara que encara tenen por d’acostar-se a Alemanya? “Existeix Déu després d’Auschwitz?” es preguntava Küng.
Es va sembrar odi. Es recull odi. El racisme encara existeix, i també el record, i Sharon mira als ulls quan parla de Gaza. No eren homes.

Señal

2005-04-22T22:13:00.000+02:00

Acaba de romperse mi collar con el símbolo del Ying y el Yang. Debo interpretarlo cómo una señal de algo?

Caminar en direcció enlloc

2005-04-22T06:28:00.000+02:00

M'agrada caminar ràpid, amb passos llargs, segurs. És com si et moguessis i tot es mogués cada cop a més velocitat, accelerant.
En canvi, córrer no és agradable. Quan corres, el vent bufa a la cara més fort, la gent et mira, la teva temperatura corporal augmenta, la bossa colpeja la cama amb més força de l'habitual, i llavors penses, "qué estic fent?" I en aquesta pregunta no n'hi ha tan sols una sinó moltes més, i es podria incloure tota la meva vida en aquesta única frase.
Però camino, i m'agrada fer-ho sola, ràpid, amb ritme, com si sapigués on vaig quan no és veritat. Caminar amb velocitat és la millor manera de què ningú s'hi fixi, com si no hi fossis, com si no fos jo però és quan més sóc jo. Abstraient-me, veient-t'ho tot i res, sense buscar, sense pensar realment, aspirant l'aire del món, sorolls i olors barrejats, contactes de braços. Aquestes vegades podria caminar fins l'extenuació. És com una iniciació a alguna cosa. Però sense saber i sense raons.

Incoherències al voltant de la plaça del diamant

2005-04-17T20:50:00.000+02:00

Entortolligada a ell. El seu Antoni. El ganivet, la paret, el pany embussat que no han mencionat...no calia. El ganivet, i el ganivet repetit molts cops, i el nom gravat a la fusta, seu i no seu alhora. I coloms. Els coloms que asfixien, i els que volen i barregen el cel amb el fang.
Encara en shock...

1984

2005-04-17T02:32:00.000+02:00

Ufffffff, he acabat 1984. Que fort. Les primeres pàgines presagiaven un llibre dur, en què el protagonista no seria precisament feliç, sinó retorçat en la seva pròpia misèria. Però ja n’havia llegit d’altres, de llibres així, i fonamentats sobre passats reals, com el “Si això és un home” de Primo Levi. I per a que enganyar-nos, arriba un punt que ja no sembla esgarrifar-nos res.
El realment interessant del llibre és agafar l’horror psicològic dels camps d’extermini i sublimar-lo en aquesta manipulació mental. No és manipular l’humà, sinó acabar amb la seva consciència, llibertat i moralitat. Per Primo els nazis van guanyar, perque ningú va oblidar l’horror i ell va arribar al suïcidi. El Socang arriba més enllà.
No és el millor llibre però m’agraden certes reflexions. El fi de la història i el passat. Una anihilació total, en clau metafísica. No hi ha realitat, ni veritat. Podem parlar de relativisme sense caure en això, en la vella frase de “Déu ha mort, per tant, tot és possible”? Buidatge físic, psicològic i filosòfic, tot en un. Existeix l’immutable?

Excursión a St. Pere de Caserres

2005-04-16T07:29:00.000+02:00

Cuál es la diferencia entre los retablos de la Anunciación del s.XII y los del XIII?
Pues que María, mujer entre mujeres, está leyendo. Y qué lee?
Libros de caballerías.

Por cierto, el vinillo de Vic está muy bueno...

Gent

2005-04-13T01:30:00.000+02:00

El fet de no tenir ràdio al cotxe et permet reflexionar molt sobre les coses. Tant que a vegades no arribes a enlloc, i et perds en tu mateix. Avui m'ha vingut a la ment com a vegades la gent té la capacitat per sorprendre'm. Com et fixes unes idees de la gent, i de cop, et trobes que t'estan destrossant tot un esquema sencer. I això m'encanta. Com a vegades, trobes gent de ciències que et parla de Chaucier, gent que et parlen d'un tipus de música que ni remotament pensaves que escoltaven o en sabien alguna cosa, simplement pel fet que algun dia t'havien dit que escoltaven això o allò, o gent que et diu com es va sentir veient una película o llegint un llibre i resulta que vau compartir un mateix sentiment. A vegades algú et sorpren amb una sensibilitat o un enginy que li desconeixies. I quan em passa això primer em sorprenc (i poso els ulls que posa ma cosina de vuit mesos quan descobreix que el vidre és transparent però no es pot travessar) i segon, em sento motivada a conèixer millor les persones, a trencar tòpics, a creure amb fe que tothom té un fons i que les persones no s'acaven de descobrir mai. El món es torna més excitant.

"Tierra de abundancia"

2005-04-11T01:30:00.000+02:00

Wenders. Abans d’anar-hi havia llegit al diari que ell estimava Amèrica, i feia una pel·lícula d’autoreflexió partint d’aquest supòsit.
Un paranòic, un excombatent obsessionat amb l’11-S que vol defensar la Pàtria (i pàtria en aquest cas, només pot portar majúscules). Es troben, o més aviat, ell és trobat per la seva neboda, una noia innocent, angelical, tan encantadora que no sembla haver estat a Gaza. Potser va donar-se un cop de cap contra algun dels tants murs de la Terra Promesa. En realitat, ella també està obsesionada amb les torres, i de fet, crec que el director vol demostrar-nos que tots els americans es van sentir en shock amb el tema atemptats. Que molts encara ho estan. Que molta de la gent que viu i sobretot, que combat actualment als EUA és com aquell home, buscant l’enemic, aquell enemic que abans era vermell i ara porta turbant. Incapaços de reconèixer res més enllà. Potser la millor frase de tota la pel·lícula és quan ella li explica com amb l’11-S els musulmans que vivien al mateix barri que ella van sortir a vitorejar al carrer veient com queien les torres i que no eren terroristes, sinó gent normal. I ella, sorpresa, des de la seva visió blanca, de nena sommiadora, exclama: “Ens odien!”.
Crec que aquest és el quid de la pel·lícula. Els odien, i ells no saben perquè.Haig de dir però, que a una europea com jo de les zones més dessacralitzades de la Unió crec que li costa poder arribar a entendre de debó el film, per què ni sóc capaç de comprendre una visió de la vida massa innocent per a mi, que crec que pràcticament no existeix, perquè sóc incapaç de sentir la paranoia profunda, i sobretot, sobretot, per què mai he tingut un sentit de la pàtria com el que poden arribar a tenir ells, inmersos en l’amor a un himne i una bandera que creuen que significa tantes coses i per què mai quedaré en shock davant un atac, ja que la nostra memòria en recorda de molt recents. Tant recents, que potser no s’han acabat. I no em refereixo exclusivament al terrorisme. Que mirin els de l’altres bàndols dins de si mateixos.

Televisió

2005-04-02T20:10:00.000+02:00

Qui diu que la tele no motiva? Valeee, depen del que miris. Ahir a la nit mateix, la tele es va mostrar molt profitosa. primer vaig veure un debat a la 2 sobre poligàmia, però en realitat volen dir poligínia, pq en cap moment es va plantejar que les dones poguessin tenir més d'un home. què passa? que només els homes poden satisfer més d'una parella? (innocents....). El que estava a favor va dir que era millor tenir 2 esposes que una esposa i una amant. O sigui, que les dones no´ens definim com a éssers individuals, sinó que el nostre objectiu a la vida passa pel matrimoni. El més fort és k a ninguna de les 3 dones del debat se li va ocórrer comentar que potser les dones no calia que ens cassesim, que tots tenim l'¡opció. Però de debó tenim l'opció, o el cos social ens marcarà per sempre més?
La segona cosa que vaig veure va ser un documental sobre vagabunds americans que viatgen pujant-se d'estranquis als trens de l'american union, i així es veuen d goorra tot amèrica. Passen fred, gana, pallisses, però cony, cap d'ells canviaria el traqueteig del tren. Felicitat?
La tercera i última coosa que vaig veure va ser la gent davant el vaticà, esperant notícies. Qué farà l'alta cúria si el papa entra en coma i no mor? Se'l desconectarà com a la Terry Schiavoo? pensen crear un Papa en funcions fins que palmi el de debó? Despprés vaig pensar en la possibilitat que el Rouco Varela foos algun cop elegit Papa, però ho vaiig deixar estar pq abans d'anar a dormir no m'agraden les pelis de terror....

Lluvia

2005-04-01T08:32:00.000+02:00

Supongo que después del primer post, el día que lloviera debía escribir algo. Y el cielo se ha hecho de rogar. Pero por fin ha cedido, y para mayor diversión, cuando estaba en la calle. suerte que luego he llegado a la soledad de mi hogar y he podido oír como repiquetean las gotas, pq no en todos los sitios hacen el mismo sonido, no, dependiendo del lugar (incluso depndiendo de la habitación de la casa) las gotas suenan diferentes.
Pq, m preguntareis, te tumbas al lado de la terraza, cierras los ojos y buscas el sonido rítmico de la lluvia? Si tuviera una respuesta, os aseguro que sería mucho más sabia, y compartiría la sabiduría con vosotras.´Tal vez pq la lluvia es como llorar, pero sin que sea verdad, y por eso es perfecta para llorar sin motivo, sin romper la harmonía, sin que nadie sepa nada. Un alivio simbólico, pasajero, de esos momentos en que, simplemente, uno tiene que estar triste.

Pro mp3

2005-03-29T23:01:00.000+02:00

Tsk. Hoy martes, 29 de marzo, Barril ha escrito su ya clásico artículo en la contraportada del periódico, pero esta vez criticando el hecho que la gente escuche música en el tren, puesto que los priva de la realidad primaveral. Y, pregunto yo, que realidad primaveral m ofrece renfe? Acaso no es la de los killolines con consignas racistas que ni ellos entienden, las operaciones que le tuvieron que hacer a la abuela, las innumerables repeticiones del "cuando llegamos" de los niños? Es que tal vez alguien va a recitarme una poesia al oído como nuestro -casi inocente-escritor pretendía?
Y aún así...de acuerdo, admito haber más de una vez haber dejado mis oídos vagar por los patios de los niños, perfumados a colonia nenuco y nocilla, mientras espero a mi hgermana. A oír conversaciones más o menos interesantes en la plaza, a dejarme ensordecer por el ruido de las Ramblas, por sus múltiples lenguas. Pero no por ello niego el valor de cerrar los ojos en un tren en que no debo vigilar nada, pq no tropezaré ni chocaré, cerrar los ojos y observar la música, pq es el único momento en que de verdad la música tiene colores. Porque sólo cerrando los ojos (de verdad o simplemente, dejándolos en blanco) se crean imágenes de historias, de cuentos sin sentido alguno excepto para uno mismo.
Me gustaría saber xq los "adultos institucionalizados" tienden siiempre a criticar las expresiones musicales de los jóvenes. Qué saben de escuchar Apocalyptica a las 8 de la mañana o de oír a Marlango en plena duermevela?
La música como un estudio refinado y preciso? Más bien música como ssentimiento que me permite construir más allá de mi realidad.
Son otros tiempos?

Parin això que vull baixar

2005-03-24T05:30:00.000+01:00

Ugh. La meva desconnexió del món virtual continua endavant ( i també la meva absoluta sensació de no saber res del món modern). També avança el lllibre de la Millett, entre conte i conte de Vargas Llosa. Em trobo amb fragments discutibles (la seva visió de l'època medieval em molesta moltíssim) però tb de molt interessants, sbtt per la discussió de la identitat femenina (k porto carregant a sobre des de fa un cert temps). Això li contesta una dona americana k havia sigut esclava, feminista i abolicionista, a un cura k va dir k les dones eren débuils criatures sense dret a vot:
" Ese hombre dice que las mujeres necesiitan ayuda para subir a los carruajes oo salvar obstáculos, y k en todas partes se les ceden los mejores sitios. A mí nadie me ayuda a subir a los cochhes ni a saltar los charcos, ni me oofrece su asiento...y ¿ no soy acaso una mujer?
[...]
He sidoo capaz de trabajar y-cuando podía- de comer tanto como un hombre, ¿y también de aguantar el látigo! Y ¿ no soy acaso una mujer?
He traído al mundoo trece hijos, y he vistoo cómo los compraban ootros hombres, pero sólo Jesús ha oído mis llanto...Y ¿no soy acaso una mujer?"
Sojourner Truth, 1851

Qui diu que les dones no són fortes?

D'altra banda, si som fortes, haurem d'aguantar que les coses canviïn, encara que a vegades em causi terror veure com tot al meu vooltant sembla diferent cada dia que passa. Encara que no el pugui entendre. D'acoord, si, ja estic fent filosofia barata d'un prooblema personal, que al fi i al cap, no té més importància. A vegades la gent canvia, i simplement, ja no hi ha la connexiió d'abans, i només queda lo que es recorda. Es guanya i es perd. Pero vaja, tinc dret a entristir-me per aquelles parts meves que marxen sense remei, no? I els amics amb el que no et veus com abans són part meva, i això no m'hoo pot treure mai ningú. Només esppero que sigui una fase, i que en realitat, noo sigui una pèrdua. Pot ser??

2005-03-14T12:34:00.000+01:00

Bueeeno, hay días en que el ordenador no le da la puta gana de ir, así k te quedas sin poder decir lo que querías decir, y después ya no tiene la misma fuerza, nunca la tiene. Por eso me llevo siempre una libretita a todas partes, y algunos de mis amigos deben pensar que soy una lunática, ya que cuando ellos escriben lo hacen siempre en un determinado horario, y yo soy incapaz de hacerlo, sólo puedo escribir algo después de ensimismarme durante un rato, que se encienda algún interruptor mental y luego escribir al chrrada más grande o la historia más intresante (para mí, claro). así que ayer m quedé fustrada, y no sé cuando podré volver a escribir en el blog, pq el maldito....ejem, el ordenador no quiere funcionar. Pq la tecnología siempre me hace sentir estúpida? Es desesperante. Espero que las teorías de Asimov se cumplan, aparezcan máquinas con capacidad de raciocinio y todo el mundo se sienta tan desesperado como yo delante la pantalla de un ordenador.
Por cierto, ayer no soñé nada, y eso que vi "descubriendo nunca jamás" y después "Donnie Brasco". Porca miseria.

Frente de linchamiento de tunos

2005-03-13T00:38:00.000+01:00

Hoy a la tienda ha venido un hombre que hace sillas en miniatura (las hace de madera con vímet a MANO, son una virguería, nso regaló una y han intentado comprárnosla) ha enseñarnos su última creación, muy orgulloso él: quién pueda llegar a su edad, después de vivir una posguerra y tener esa ilusión casi infantil por las cosas. No hay que perder nunca ese espíritu, verdad? Lástima que no sea fácil de cumplir.
Por otro lado, entre las reflexiones de Blanquita sobre las mujeres, la clase de arqueología de las mujeres y la clase a la que fuimos de oyentes de Ruiz-Domenec (habló otra vez de Murasaki...estoy sin palabras...) mis reflexiones sobre el mundo femenino no dejan de dar vueltas en mi cabeza. Mujer. Qué tiene de diferente? Tenemos de verdad una identidad como mundo femenino (la otredad)? Hasta donde difiere nuestro pensamiento? Qué debemos reclamar como nuestro? Hay que llevar tacones para ser mujer? (vale, esto es un trauma perosnal, no sé como caminan con ESO)
El título? Bueno, digamos que mi odio a los tunos ha aumentado si cabe. Si os quereis apuntar, sólo teneis que decírmelo. La humanidad os lo agradecerá... (síii, es sarcasmo...o no....)

Limpiar y pensar

2005-03-09T05:22:00.000+01:00

Hoy me ha cogido por limpiar. Lo sé, YO, limpiando, es flipante. Mira, cosas que pasan, al final he echado a la bola d polvo de mi despacho y he redescubierto muchos libros que estaban enterrados en el estrato inferior. Sí, también lo sé, suena a borrón y cuenta nueva, verdad? Bueno, esperemos que eso signifique haber superado la pequeña crisi del finde.
Hoy me han comentado que eso de morir por otro (el caso del agente italiano, del immigrante del restaurante que salvó a sus compañeras de un incendio muriendo en el proceso) era una estupidez. Joder, pues tal vez lo sea, pero esas cosas te salvan a veces de un suicidio personal cuando ves qué es el mundo. Ante tanta mierda, siempre puedes pensar que t vas a encontrar con ese 2% de la humanidad que piensa en los demás. Claro que eso es pensar en egoísta, pq quiero encontrar yo a la buena gente, en vez de dejarla para los que de verdad la necesitan. Ugh! Pienso demasiado?

Cómo nacen las cosas...

2005-03-05T23:41:00.000+01:00

Os respondo ya. Las cosas nacen de lo más chorra que os podáis imaginar. Por ejemplo, este blog nace de un momento de aburrimiento y depresión grande y extenso. Tenía ganas de pasear sola. Llevo todo el día pensando en ello, dándole vueltas, y vueltas. Al final, esta tarde he tomado un café con quién hacía mucho que no lo hacía, pero no era eso lo que quería hacer. Ni tan siquiera quería ir de bares y emborracharme, (aunk d hecho la mayoría de msi habituales compañías estuvieran hoy ocupadas) sino simple y llanamente caminar hasta perderme, hasta que me doliera la cara del frío, hasta no sentir las manos. Hasta caer si hacía falta. Pq no lo he hecho? Buena pregunta. Tal vez porque no sé si volvería.
Tengo miles de cosas por hacer, y de todas ellas, iniciar un blog era la última, os lo juro. pero no tengo ni ansias por mirar la película francesa que me espera arriba. Tal vez esto sea una catarsi. Tal vez sólo un berrinche.
Quiero que llueva, y poner al cara contra el cristal y oír el repiqueteo de las gotas.