Encara resonen en el meu cap els plors de Nausicaä, i el so dels blogs i les veus que no són reals més que en el meu cap, però que sonen de maneres concretes i diferents.
Observo de reüll fotografies d'animals que van existir només perque algú fa molt temps va decidir descriure'ls, pintar-los, classificar-los. Tot el que la ciència té d’artificiosa, de paradigmàtica, està allà.
Encara una mica més enllà, el record d’un lloc i d’un temps, i de paraules que es barregen sense cap sentit per formar coses que potser en un inici tenien alguna coherència però que ara mateix no puc arribar a entendre. És absurd.

Em rellegeixo. Ràpides, com amuntegades, paraules que són veritat i alhora no.
Són per a ningú, una manera de fer desaparéixer el nus del meu estómac.