11.25.2009

El vampir jueu

Fa temps ja, que volia dur a terme una acció suicida com aquesta. Tanmateix, una aparició massa pública hagués acabat amb la meva vida en el mateix instant que m’haugés quedat sol. Aquesta opció de semi-anonimat que ofereix el mar del segle XXI, és a dir, internet, és perfecta. Em permet veure a venir els conseqüències de les meves accions per posar fi a la meva vida d’una manera prou sonada. Així doncs, és posible que en algún moment sobtat acabi les meves transmissions. Fins i tot és possible que s’esborrin d’aquest blog que he robat a algú altre, incapaç de construir-ne un de meu, de la mateixa manera que sóc incapaç de portar equipatge o de viure en un lloc fix.

També cabria la possibilitat que els textos s’interrompessin per la meva pròpia irregularitat. A vegades em comporto com un boig obsés per algun tema, mentre d’altres oblido completament el que estic fent. Se m’han mort tots els peixos que he tingut, l’únic animal capaç de suportar-me: per què els animals saben llegir la realitat molt millor que els humans, i només ells capten l’aura vampírica que ens envolta, l’olor a mort i a sang que sempre imagino que ens segueix i persegueix.

Però no és aquesta la confessió que volia treure a escena. Avui en dia, malalts de fanatisme omplen pàgines com aquestes i d’altres de molt més estúpides sobre els vampirs. La mort, la violència i el sexe es lliguen en una imatge idílica construïda en llibres i films que ja ni tan sols em fa emprenyar com abans.

Moltes causes físiques podem matar a un vampir, però només una malaltia: la por als canvis. Per sort, aquest és un problema que afecta poc al meu poble, i és que dins dels vampirs em trobo classificat en el grup més estrany i secret: els jueus.

Ells tenen el privilegi d'haver mantingut la cordura, durant segles sabent quina devia ésser la seva missió principal. Rectes, respectuosos, canviant només quan ho feien els seus partenaires humans, reflex en el que s'emmirallen de la mateixa manera que desprecien els gentils.

Jo, per la meva banda, fa temps que em vaig expulsar d'aquesta comunitat. Ja era així abans, com humà, i com ara ja sabeu, és difícil canviar un cop has fet la metamorfosi eterna. Ara, la llum d'un segle que giravolta massa enfurismat i depressa per a mi, he decidit morir. Per això, aquí i ara, per a tots els que em vulguin llegir, parlaré del sionisme vampíric.

6.03.2009

“Els homes francesos, no és que siguin més guapos, ni de bon tros. Només és que ens desitgen: per ells, una dona que cedeix no és una puta, sinó una reina.”

Gilles Leroy, Alabama Song.

-----------------------------

Allà estava ell, preocupat per la seva copa, buscant la manera més sexy per emportar-se-la a la boca. Les altres no ho veien, però la seva artificialitat em corroïa les venes. Em va mirar, i els ulls deien que se’m volia emportar, i que n’hauria d’estar agraïda. El vaig deixar fer.

Va marxar picant-me l'ullet, el molt idiota. El que no sabia és que li havia llençat tot el que duia a la cartera: les targes, les fotografies familiars, les estampes de sants i santes i el parell de condons que li quedaven. Només li havia deixat els diners en metàl·lic. No em preocupava especialment si podia o no pagar el taxi, però esperava que captés el gest en tota la seva dimensió simbòlica. Tanmateix, per ell no serà més que una nova excusa per tractar-me de puta. S’ho mereix.