Corre, intenta cridar però ningú la pot sentir, és un somni. Vola, intenta alleugerir-se traient-se pesos de les butxaques, fotos estranyes i deformes que recorden imatges que recorden escenes d’accions passades que recorden sentiments oblidats. Crida, però el crit és mut. S’alleugera, es treu les butxaques i s’arrenca els ulls, les conques buides que no ragen sang. Sent, escolta, i veu sense ulls a través de la pell l’aigua que cau. I ja no vol moure’s, sinó quedar-se allà, suspesa enmig de l’aire, sabent que pujar és impossible o que baixar significa caure en terra morta. Corre, cau, s’aixeca, crida, crida, vol cridar fins que les cordes vocals es trenquin, s’hi esforça cada cop més, la cara vermella, les mans clavades al coll, esgarrapant-lo, els peus torts de la ràbia. Però no surt cap soroll, perquè no existeix, perquè no hi és, perquè està morta, suspesa entre aires, latent, en estasi, viva. I tot cobra un nou sentit.