Demano...no. EXIGEIXO poder obrir un diari de notícies per internet i que el primer que vegi no sigui el cadaver d'un nen amb la motxilla encara al seu costat. Entenc que el terratremol és una notícia important, pero una mica més de tacte, si us plau.

Et vas aixecar murmurant cançons inaudibles, posant-te la camisa i pensant on trobaries un taxi. Jo no m’atrevia a moure’m, esperant que es trenqués el moment, que marxessis, que tanquessis la porta i pogués tornar a respirar, a mirar-me el peu que em coïa per culpa de les sabates de taló. Que fugissis i poder fumar-me un cigarret que només fumo per clixé, mentre em despentino els cabells i m’acaricio el final de la nuca. Et posaves les sabates i jo estava quieta, immòbil, esperant per poder sentir-me culpable. Veia els teus moviments, quasi a càmera lenta, mig esmorteïts pel so de l’orgasme i la satisfacció que encara tenies als ulls i al somriure. El cinturó semblava desaparegut, però jo sabia on era, recordava perfectament com te l’havies tret i llençat més enllà dels límits de l’habitació, fins al bany, on ara el retrobaves. Els llençols estaven suats a sota meu, però no podia moure’m i trencar l’encís d’aquell moment bastard mentre tu feies sorolls al bany i cantaves tonades estúpides. Potser en un altre moment, però no just quan semblava que volies demostrar quan poc t’importava que continués allà. Confirmar-te la meva presència hauria sigut una debilitat massa sonada, ara que ja no tenia un parell de copes a sobre ni el desig de perdre’m.

Dintre meu la paciència s’havia escolat feia temps per un rellotge de sorra sense vidre. Volia que fossis ja al taxi, anant cap a qualsevol altre lloc on no et tornaria a veure. Per què no havies marxat encara? Què t’aturava d’obrir la porta i creuar-la per fi per que morissis de la meva memòria per sempre més? Et vas girar i em vas mirar als ulls, potser per primer cop, i em vas llençar alguna cosa que vaig agafar al vol. I no va ser fins que sentia el so de les teves sabates per l’escala de fusta que em vaig adonar que eren un parell de bitllets prou arrugats com per que els hagués pogut atrapar. Després vaig pensar moltes coses. Per exemple, com m’havies vençut abans de que jo sabés que estàvem en guerra. Tanmateix, en aquell instant l’únic que se’m va ocórrer va ser que no havia sentit el cruixit dels bitllets, i que potser ja estaven així quan m’havies portat l’última copa. Potser, fins i tot, havies sortit de casa amb els bitllets a la butxaca, pensant en el precís moment en què llençar-los t’eximís de tota culpa.