Segur que més d'un ho ha llegit. Venia al metro, i jo ho he buscat per la xarxa, i sí, és cert. Em refereixo a les cuddle parties, o fiestas del achuchón (en català festes de l'abraçada?), en què per 15 euros et pots dedicar a abraçar-te i mimar-te amb una quants extranys en pijama. Res de sexe. Erotisme fora. Simplement, una mica d'amor.
Volia fer un comentari, però hi ha molt a dir i tot és tant evident que no val la pena. Si s'ha de pagar per això, què puc afegir?
Els que tingueu amics/parella/família/animal de companyia etc...aprofiteu i abraceu-los. El dia de demà us costarà diners.

Dos días de impaso, palabra que por lo visto no existe.

Quin partit no és terrorista a Israel i Palestina?

S'ha mort Arafat, Sharon en coma, Hamàs primera força de govern (no reconeguda pels Estat Units)...és el final, el principi, un cercle viciós, una nova onada de violència...?

De moment, Palestina és verda.

De verdad espera mi prima que lea un mail titulado "Animalitos tiernos como tú"??!!

De cuando los gañanes dominaron el mundo (¿Dominaron? Dominan, quería decir!)

En la meva qualitat de vida incloc esmorzar llegint el diari, però a vegades sembla que el que vull és ennuegar-me. No sé si sabeu que 75 països del món no només tenen la pena de mort, sinó que l’apliquen asíduament. El récord se l’emporta la Xina, amb 3400 morts (reconeguts per Amnístia Internacional, qui sap quina és la xifra real). És el que té una dictadura, que fa coses lletges.
Però realment en qui pensem quan parlem de pena de mort? En els EUA, és clar. Potser pel fet que no són una dictadura, ni un país en guerra, ni un d’aquells països ateus que corren per la Unió...euh...que corren pel planeta.
És clar que també podria ser que els recordem pel fet que de totes les morts que s’han succeït desde 1976 un 2% (regla de tres, si el total és 1000, fan 20 persones) no han mort per injecció letal, ni per càdira elèctrica. Què com han mort? Bé, això depén. S’utilitza el gas letal en 5 estats (espera, espera...gasejar gent...a què em recorda això?), en tres estats l’escamot d’execució (síii, com a les pelis de l’oest) i a Washington, aquella cuna de la llibertat on un es remet si es llegeix un Grisham, allà la forca és legal. Em falta trobar si realment s’utilitza. Ho faran amb el sistema del cavall, com abans?

Ei, i perque de “gañanes” n’hi ha a tot arreu i no us sentiu superiors als EUA, no poenso remetre’m a la manifestació d’ahir, no, sinó a la perla que he trobat aquest matí i que casi em fa escopir el croissant: Bizak ha tret un nou model de geypermann, el legionari, disponible amb fusil, morter i cabra de la legió!!! I la cabra també porta barret!! Yujúuuu!

Mateu-me si us plau. Però amb garrote vil, eh? Mantenint les tradicions hispàniques.

Avui anava a fer un post de categoria, rall-... il·lustrant-vos sobre l'interessant món de la ruta de la seda, o a escriure una elegia de dolor per la mort de Pat Morita. Però com que és el meu blog, "me lo follo cuando quiero" (mira las ordinarieces que me haces memorizar Blanquita), i fer conya dels traumes és molt sa (¿?), tornaré al tema recurrent de la vista.
Què que m’ha passat ara? Doncs que he anat a l’oculista. Un altre cop. I un altre cop he perdut vista. 1,5 dioptries a l’ull dret. La pobre noia feia un rictus desesperat perque no es notés massa que estava flipant, i el metge m’ha canejat per amorrar-me massa a les coses, llegir sense prou llum, i en definitiva, per gastar una vista que no tinc. He guanyat dioptries amb el dret perque l’ordinador está ladejat cap al costat dret de la taula? Segons el metge, aquestes dioptries es corregirien, però, i si no és veritat? I si no deixa d’augmentar? Mira que després de Nip/tuck la meva confiança en els metges ha decaigut molt, eh?

Sigui com sigui, si voleu saber el grau de paciència que posseïu només heu d’anar a que us toquin el globus ocular per medir la còrnia. I tenen raó, no fa mal. Però angúnia...

I potser que talli ja, que aquest post calculo deu ser un quart de dioptria, així pel cap baix.

Louonya?

Bueno, bueno. Dissabte, han passat dos dies des de la nostra manifestació en busca dels nostres drets com a éssers constitucionals i democràtics que som (ups, he nombrat la constitució!). Era hora de mirar-se una mica els diaris, no creieu? Doncs aquí teniu els resultats:
No m'agrada gaire la violència, i no vull discutir si és necessària o no per fer protestes, però el que està clar és que ha sigut de mal rendiment en el cas del 17-N. TOTS, i quan dic tots incloc el Diari de Granada i l'ABC, parlen (o s'explaien) sobre la multitud de coses que van tirar els estudiants als mossos (qui va ser el que va tirar piles??!! O-oU) i la brutalitat d'aquests bla, bla, bla.
Però algú nombra les reivindicacions dels estudiants o el per què es va fer la manifestació? Només El País comenta el lema de la mani, i no és precisament que ens deixi massa bé:
La manifestación fue convocada por la Plataforma en Defensa de la Universidad Pública. Bajo el lema "La Educación es un derecho, no una mercadería"(sic?), los convocantes cuestionan el sistema de postgrado previsto por la futura norma europea y el aumento de los trabajos fuera de clase, entre otras críticas.
O sigui, que som uns vagos i a sobre no ens volem euopeïtzar. I aquests són els que millor ens tracten. La resta es limiten a nombrar la plataforma (només per dir que es va desvincular dels atacs), i que la mani va ser contra la LOU, en una gran mostra de com maravillosament bé s'arriva a fer la feina de periodista en aquest país. Curiosament, a Catalunya és L'Avui i no El Periódico el diari que nombra, sense deixar la LOU, és clar, una mica la raó de la manifestació (que encara que ho sembli, no les fem per gust, de tant en tant hi posem alguna reivindicació i tot, eh?):
La manifestació d'estudiants contra la llei orgànica d'universitats (LOU) i en protesta pel procés d'adaptació a l'espai europeu d'ensenyament superior...
La LOU? però és que té alguna relació amb Bolonya? I encara que la tingués, on està la crítica de fons que es volia aconseguir? Que hem obtingut amb la mani?

Em sembla que la lluita haurà de seguir una altra estratègia. Una cosa era la guerra, que era guai i progre estar-hi en contra i que quan juntaves 10 persones sortia a tot arreu, i una altra molt diferent és ficar-se amb Europa.