Caçant papallones, ignorant d'on vénen...

19 de març de 2007, El periódico. Entrevista a la contraportada. Una dona del sud-est asiàtic, Veasna Chan, va ser venuda com a esclava sexual però va poder escapar gràcies a l'ajuda d'un client, i avui, denuncia la falta d'interès de governs (del sud-est i d'Europa) per ajudar a les dones com ella.
Res de nou sota el sol. L’esclavitud canvia de noms i formes, però es manté. Es sofistica, els donen drogues per mantenir-los controlats o treballen per marques superguais com Ikea, però continuen sent mercaderia.
La reflexió però, em va venir per un altre lloc. Llegeixo: “Bajé la dosis de droga y esperé la ocasión. Y esa ocasión llegó de la mano de un cliente vietnamita. Tres compañeras y otro cliente chino sostuvieron la cuerda confeccionada con sábanas anudadas por la que bajé desde un cuarto piso.”
I continuo: “Perdón, ¿ha dicho que dos clientes la ayudaron?
--Sí. La mayoría no sabían que éramos esclavas sexuales. Creen que cobras por el servicio. A menudo son ellos los que salvan a las chicas.


No critico l’actuació d’aquests homes. Es van arriscar, i la van ajudar. La policia no té mitjans ni interés, per a què intentar recorre-hi?
Però què vol dir exactament que no saben que són esclaves sexuals? Com? Vaig pensar en el nostre país. Estant insinuant que quan es va a buscar els serveis d’una prostituta i et trobes que és rossa, amb ulls blaus, i que quasi no entén l’espanyol, no et preguntes si està allà voluntàriament o potser és part d’una de les moltes màfies? Si fa això per necessitat, o per obligació, o per por? I quan té cara de ser massa jove?
O és que potser dir que no se sabia res és el més fàcil, no preguntar, no fer suposicions, no pensar. Són potser innocents simplement perque eren ignorants? Fins a quin punt no ho feien voluntàriament, inconscientment?

Vas a comprar a una botiga en cadena, i et preguntes quan de tot això ho han fet nens o semi-esclaus. Però és difícil saber-ho, i acabes no buscant, no interessant-te. Però la prostitució està allà, l’esclau és davant teu i només cal preguntar.

Ningú va anar a buscar les altres, i eren 200. El turisme sexual va en augment. I Chan es lamenta perque si se sap que ha exercit la prostitució no voldran casar-se amb ella.

Ser dona és un fàstic.

Podria escriure moltes coses. De fet, tinc molts articles. Un que parla de la correlació entre drogues i fracàs escolar, i per tant, pren decisions per mi, fins i tot intenta llegir-me el futur. Un altre que em dóna esperança i em detalla el nou moviment per la defensa dels drets de les dones sorgit a l'Iran, esperança que em treu la nova llei del govern britànic que ha decidit sol·lucionar la diferència de sous entre homes i dones abaixant-los tots per igual.

Però per a què? Que potser no està escrit ja? De què servirà? Us mourà a vosaltres? Ho farà amb mi? Em treurà la tristesa que tinc en aquest moment i que no aconsegueixo que se'n vagi?