Ens diuen que no desconfiem, que les reformes són a millor, i que ens equipararan a Europa, d’una vegada per totes. Ens diuen que prou de plorar i queixar-se, que Bolonya serà una millora. I nosaltres els mirem perplexos, sorpresos de què creguin que encara confiem en les reformes educatives. Nosaltres! Els de la generació de l’ESO!

20 de Juny, El Periódico, entrevista a la contraportada d’Antoni Serra Ramoneda, actual president de l’agència de la qualitat universitària, antic rector de l’UAB i antic president de Caixa Catalunya. Escoltem les opinions de qui implantarà Bolonya:

- Els alumnes s’eternitzen en els estudis, molts els deixen. L’oferta no s’ajusta a la demanda.
- Les preferències dels estudiants sçón preocupants. (…) estudiants amb les notes més altes van a parar a carreres on no les necessiten, amb el consegüent malbaratament de massa encefàlica.

És a dir, que si treus més de 7 a la selectivitat t’estan vetades les carreres de nota de tall 5,00. Però i les enginyeries, moltes de les quals tenen 5? I matemàtiques? O és que potser s’està referint a les carreres de lletres, que com tots sabem, només les fa la gent que no serveix per a ciències, sense que la vocació tingui res a veure?

- Com pot tenir la universitat més diners sense recórrer a l’erari?
- Apujant les matrícules al mateix temps que s’instaura un sistema de beques com Déu mana.
- La pujada de taxes és impopular.
- Passa una cosa curiosa. ¿Quant costa treure’s el carnet de conduir? ¿Més de 1000 euros? Més que un curs universitari, però tothom el paga i ningú protesta. Si augmentés el preu de la matrícula la gent s’ho pensaria més abans d’abandonar els estudis.

Què? M’he perdut. Què té a veure una cosa amb l’altra? Potser a ell que és president no l’hi exigeixen carnet propi, però t’asseguro que a mi sí, i que depén d’on visquis sense carnet no t’agafaran perque presupossen que arribaràs tard a tot arreu. És doncs, una inversió, no una diversió. I que consti que em sembla molt car eh? Però que puc fer, si és una empresa privada i no puc demanar abaratiments?
Doncs apugem les matrícules, perque 500 euros li sembla poca cosa (és el sou d’un mes de la majoria d’estudiants que treballen) i clar, decidim deixar les carreres, perque a més, com que hem triat lletres per fer alguna cosa perque a casa ens avorríem…
Potser això sigui degut a un pla d’estudis mal organitzat, a la impossibilitat de combinar feina i carrera, cosa que allarga els anys d’estudis, o a la falta de motivacions, tant de professors com externes (història? Ahh…però amb això que faràs després?). Però si us plau, encarim les carreres.
Respecte a les beques no em queixaré, és clar. Però després d’anys de “i tant que apujarem les beques!” començo a dubtar-ne moltíssim.

- En què es diferencia la universitat de fa 25 anys en què va exercir de rector de la d’ara?
- La dedicació del professorat és molt més gran. Dels estudiants, el que més em crida l’atenció és el passotisme, almenys en determinat tipus d’estudis. Arribes a una classe d’Econòmiques, comentes algun fet inesperat de l’actualitat econòmica que creus que els pot interessar, i no en tenen ni idea.

Potser és que es fa vell i comença a criticar la joventut. O potser és que va triar una carrera on el 90% s’hi fiquen per poder treballar en un banc i cobrar més de 1000 euros al mes. I de fet, les matèries no els importen, però és clar, no s’havia de desaprofitar massa encefàlica oi? (per cert, si es passa per ciències l’informaran que pes del cervell i intel•ligència no tenen perque anar lligats, ja que els neandertals tenien més massa que nosaltres)…