El vampir jueu

Fa temps ja, que volia dur a terme una acció suicida com aquesta. Tanmateix, una aparició massa pública hagués acabat amb la meva vida en el mateix instant que m’haugés quedat sol. Aquesta opció de semi-anonimat que ofereix el mar del segle XXI, és a dir, internet, és perfecta. Em permet veure a venir els conseqüències de les meves accions per posar fi a la meva vida d’una manera prou sonada. Així doncs, és posible que en algún moment sobtat acabi les meves transmissions. Fins i tot és possible que s’esborrin d’aquest blog que he robat a algú altre, incapaç de construir-ne un de meu, de la mateixa manera que sóc incapaç de portar equipatge o de viure en un lloc fix.

També cabria la possibilitat que els textos s’interrompessin per la meva pròpia irregularitat. A vegades em comporto com un boig obsés per algun tema, mentre d’altres oblido completament el que estic fent. Se m’han mort tots els peixos que he tingut, l’únic animal capaç de suportar-me: per què els animals saben llegir la realitat molt millor que els humans, i només ells capten l’aura vampírica que ens envolta, l’olor a mort i a sang que sempre imagino que ens segueix i persegueix.

Però no és aquesta la confessió que volia treure a escena. Avui en dia, malalts de fanatisme omplen pàgines com aquestes i d’altres de molt més estúpides sobre els vampirs. La mort, la violència i el sexe es lliguen en una imatge idílica construïda en llibres i films que ja ni tan sols em fa emprenyar com abans.

Moltes causes físiques podem matar a un vampir, però només una malaltia: la por als canvis. Per sort, aquest és un problema que afecta poc al meu poble, i és que dins dels vampirs em trobo classificat en el grup més estrany i secret: els jueus.

Ells tenen el privilegi d'haver mantingut la cordura, durant segles sabent quina devia ésser la seva missió principal. Rectes, respectuosos, canviant només quan ho feien els seus partenaires humans, reflex en el que s'emmirallen de la mateixa manera que desprecien els gentils.

Jo, per la meva banda, fa temps que em vaig expulsar d'aquesta comunitat. Ja era així abans, com humà, i com ara ja sabeu, és difícil canviar un cop has fet la metamorfosi eterna. Ara, la llum d'un segle que giravolta massa enfurismat i depressa per a mi, he decidit morir. Per això, aquí i ara, per a tots els que em vulguin llegir, parlaré del sionisme vampíric.

“Els homes francesos, no és que siguin més guapos, ni de bon tros. Només és que ens desitgen: per ells, una dona que cedeix no és una puta, sinó una reina.”

Gilles Leroy, Alabama Song.

-----------------------------

Allà estava ell, preocupat per la seva copa, buscant la manera més sexy per emportar-se-la a la boca. Les altres no ho veien, però la seva artificialitat em corroïa les venes. Em va mirar, i els ulls deien que se’m volia emportar, i que n’hauria d’estar agraïda. El vaig deixar fer.

Va marxar picant-me l'ullet, el molt idiota. El que no sabia és que li havia llençat tot el que duia a la cartera: les targes, les fotografies familiars, les estampes de sants i santes i el parell de condons que li quedaven. Només li havia deixat els diners en metàl·lic. No em preocupava especialment si podia o no pagar el taxi, però esperava que captés el gest en tota la seva dimensió simbòlica. Tanmateix, per ell no serà més que una nova excusa per tractar-me de puta. S’ho mereix.

Demano...no. EXIGEIXO poder obrir un diari de notícies per internet i que el primer que vegi no sigui el cadaver d'un nen amb la motxilla encara al seu costat. Entenc que el terratremol és una notícia important, pero una mica més de tacte, si us plau.

Et vas aixecar murmurant cançons inaudibles, posant-te la camisa i pensant on trobaries un taxi. Jo no m’atrevia a moure’m, esperant que es trenqués el moment, que marxessis, que tanquessis la porta i pogués tornar a respirar, a mirar-me el peu que em coïa per culpa de les sabates de taló. Que fugissis i poder fumar-me un cigarret que només fumo per clixé, mentre em despentino els cabells i m’acaricio el final de la nuca. Et posaves les sabates i jo estava quieta, immòbil, esperant per poder sentir-me culpable. Veia els teus moviments, quasi a càmera lenta, mig esmorteïts pel so de l’orgasme i la satisfacció que encara tenies als ulls i al somriure. El cinturó semblava desaparegut, però jo sabia on era, recordava perfectament com te l’havies tret i llençat més enllà dels límits de l’habitació, fins al bany, on ara el retrobaves. Els llençols estaven suats a sota meu, però no podia moure’m i trencar l’encís d’aquell moment bastard mentre tu feies sorolls al bany i cantaves tonades estúpides. Potser en un altre moment, però no just quan semblava que volies demostrar quan poc t’importava que continués allà. Confirmar-te la meva presència hauria sigut una debilitat massa sonada, ara que ja no tenia un parell de copes a sobre ni el desig de perdre’m.

Dintre meu la paciència s’havia escolat feia temps per un rellotge de sorra sense vidre. Volia que fossis ja al taxi, anant cap a qualsevol altre lloc on no et tornaria a veure. Per què no havies marxat encara? Què t’aturava d’obrir la porta i creuar-la per fi per que morissis de la meva memòria per sempre més? Et vas girar i em vas mirar als ulls, potser per primer cop, i em vas llençar alguna cosa que vaig agafar al vol. I no va ser fins que sentia el so de les teves sabates per l’escala de fusta que em vaig adonar que eren un parell de bitllets prou arrugats com per que els hagués pogut atrapar. Després vaig pensar moltes coses. Per exemple, com m’havies vençut abans de que jo sabés que estàvem en guerra. Tanmateix, en aquell instant l’únic que se’m va ocórrer va ser que no havia sentit el cruixit dels bitllets, i que potser ja estaven així quan m’havies portat l’última copa. Potser, fins i tot, havies sortit de casa amb els bitllets a la butxaca, pensant en el precís moment en què llençar-los t’eximís de tota culpa.

Corre, intenta cridar però ningú la pot sentir, és un somni. Vola, intenta alleugerir-se traient-se pesos de les butxaques, fotos estranyes i deformes que recorden imatges que recorden escenes d’accions passades que recorden sentiments oblidats. Crida, però el crit és mut. S’alleugera, es treu les butxaques i s’arrenca els ulls, les conques buides que no ragen sang. Sent, escolta, i veu sense ulls a través de la pell l’aigua que cau. I ja no vol moure’s, sinó quedar-se allà, suspesa enmig de l’aire, sabent que pujar és impossible o que baixar significa caure en terra morta. Corre, cau, s’aixeca, crida, crida, vol cridar fins que les cordes vocals es trenquin, s’hi esforça cada cop més, la cara vermella, les mans clavades al coll, esgarrapant-lo, els peus torts de la ràbia. Però no surt cap soroll, perquè no existeix, perquè no hi és, perquè està morta, suspesa entre aires, latent, en estasi, viva. I tot cobra un nou sentit.

Ens diuen que no desconfiem, que les reformes són a millor, i que ens equipararan a Europa, d’una vegada per totes. Ens diuen que prou de plorar i queixar-se, que Bolonya serà una millora. I nosaltres els mirem perplexos, sorpresos de què creguin que encara confiem en les reformes educatives. Nosaltres! Els de la generació de l’ESO!

20 de Juny, El Periódico, entrevista a la contraportada d’Antoni Serra Ramoneda, actual president de l’agència de la qualitat universitària, antic rector de l’UAB i antic president de Caixa Catalunya. Escoltem les opinions de qui implantarà Bolonya:

- Els alumnes s’eternitzen en els estudis, molts els deixen. L’oferta no s’ajusta a la demanda.
- Les preferències dels estudiants sçón preocupants. (…) estudiants amb les notes més altes van a parar a carreres on no les necessiten, amb el consegüent malbaratament de massa encefàlica.

És a dir, que si treus més de 7 a la selectivitat t’estan vetades les carreres de nota de tall 5,00. Però i les enginyeries, moltes de les quals tenen 5? I matemàtiques? O és que potser s’està referint a les carreres de lletres, que com tots sabem, només les fa la gent que no serveix per a ciències, sense que la vocació tingui res a veure?

- Com pot tenir la universitat més diners sense recórrer a l’erari?
- Apujant les matrícules al mateix temps que s’instaura un sistema de beques com Déu mana.
- La pujada de taxes és impopular.
- Passa una cosa curiosa. ¿Quant costa treure’s el carnet de conduir? ¿Més de 1000 euros? Més que un curs universitari, però tothom el paga i ningú protesta. Si augmentés el preu de la matrícula la gent s’ho pensaria més abans d’abandonar els estudis.

Què? M’he perdut. Què té a veure una cosa amb l’altra? Potser a ell que és president no l’hi exigeixen carnet propi, però t’asseguro que a mi sí, i que depén d’on visquis sense carnet no t’agafaran perque presupossen que arribaràs tard a tot arreu. És doncs, una inversió, no una diversió. I que consti que em sembla molt car eh? Però que puc fer, si és una empresa privada i no puc demanar abaratiments?
Doncs apugem les matrícules, perque 500 euros li sembla poca cosa (és el sou d’un mes de la majoria d’estudiants que treballen) i clar, decidim deixar les carreres, perque a més, com que hem triat lletres per fer alguna cosa perque a casa ens avorríem…
Potser això sigui degut a un pla d’estudis mal organitzat, a la impossibilitat de combinar feina i carrera, cosa que allarga els anys d’estudis, o a la falta de motivacions, tant de professors com externes (història? Ahh…però amb això que faràs després?). Però si us plau, encarim les carreres.
Respecte a les beques no em queixaré, és clar. Però després d’anys de “i tant que apujarem les beques!” començo a dubtar-ne moltíssim.

- En què es diferencia la universitat de fa 25 anys en què va exercir de rector de la d’ara?
- La dedicació del professorat és molt més gran. Dels estudiants, el que més em crida l’atenció és el passotisme, almenys en determinat tipus d’estudis. Arribes a una classe d’Econòmiques, comentes algun fet inesperat de l’actualitat econòmica que creus que els pot interessar, i no en tenen ni idea.

Potser és que es fa vell i comença a criticar la joventut. O potser és que va triar una carrera on el 90% s’hi fiquen per poder treballar en un banc i cobrar més de 1000 euros al mes. I de fet, les matèries no els importen, però és clar, no s’havia de desaprofitar massa encefàlica oi? (per cert, si es passa per ciències l’informaran que pes del cervell i intel•ligència no tenen perque anar lligats, ja que els neandertals tenien més massa que nosaltres)…

proverbio africano

Cuando dos elefantes luchan es la hierba la que sufre

Encara resonen en el meu cap els plors de Nausicaä, i el so dels blogs i les veus que no són reals més que en el meu cap, però que sonen de maneres concretes i diferents.
Observo de reüll fotografies d'animals que van existir només perque algú fa molt temps va decidir descriure'ls, pintar-los, classificar-los. Tot el que la ciència té d’artificiosa, de paradigmàtica, està allà.
Encara una mica més enllà, el record d’un lloc i d’un temps, i de paraules que es barregen sense cap sentit per formar coses que potser en un inici tenien alguna coherència però que ara mateix no puc arribar a entendre. És absurd.

Em rellegeixo. Ràpides, com amuntegades, paraules que són veritat i alhora no.
Són per a ningú, una manera de fer desaparéixer el nus del meu estómac.

"El sexo es como un friso épico"

Después de que me fuera revelada esta frase, empecé a entender mucho mejor la mentalidad masculina.

Caçant papallones, ignorant d'on vénen...

19 de març de 2007, El periódico. Entrevista a la contraportada. Una dona del sud-est asiàtic, Veasna Chan, va ser venuda com a esclava sexual però va poder escapar gràcies a l'ajuda d'un client, i avui, denuncia la falta d'interès de governs (del sud-est i d'Europa) per ajudar a les dones com ella.
Res de nou sota el sol. L’esclavitud canvia de noms i formes, però es manté. Es sofistica, els donen drogues per mantenir-los controlats o treballen per marques superguais com Ikea, però continuen sent mercaderia.
La reflexió però, em va venir per un altre lloc. Llegeixo: “Bajé la dosis de droga y esperé la ocasión. Y esa ocasión llegó de la mano de un cliente vietnamita. Tres compañeras y otro cliente chino sostuvieron la cuerda confeccionada con sábanas anudadas por la que bajé desde un cuarto piso.”
I continuo: “Perdón, ¿ha dicho que dos clientes la ayudaron?
--Sí. La mayoría no sabían que éramos esclavas sexuales. Creen que cobras por el servicio. A menudo son ellos los que salvan a las chicas.


No critico l’actuació d’aquests homes. Es van arriscar, i la van ajudar. La policia no té mitjans ni interés, per a què intentar recorre-hi?
Però què vol dir exactament que no saben que són esclaves sexuals? Com? Vaig pensar en el nostre país. Estant insinuant que quan es va a buscar els serveis d’una prostituta i et trobes que és rossa, amb ulls blaus, i que quasi no entén l’espanyol, no et preguntes si està allà voluntàriament o potser és part d’una de les moltes màfies? Si fa això per necessitat, o per obligació, o per por? I quan té cara de ser massa jove?
O és que potser dir que no se sabia res és el més fàcil, no preguntar, no fer suposicions, no pensar. Són potser innocents simplement perque eren ignorants? Fins a quin punt no ho feien voluntàriament, inconscientment?

Vas a comprar a una botiga en cadena, i et preguntes quan de tot això ho han fet nens o semi-esclaus. Però és difícil saber-ho, i acabes no buscant, no interessant-te. Però la prostitució està allà, l’esclau és davant teu i només cal preguntar.

Ningú va anar a buscar les altres, i eren 200. El turisme sexual va en augment. I Chan es lamenta perque si se sap que ha exercit la prostitució no voldran casar-se amb ella.

Ser dona és un fàstic.

Podria escriure moltes coses. De fet, tinc molts articles. Un que parla de la correlació entre drogues i fracàs escolar, i per tant, pren decisions per mi, fins i tot intenta llegir-me el futur. Un altre que em dóna esperança i em detalla el nou moviment per la defensa dels drets de les dones sorgit a l'Iran, esperança que em treu la nova llei del govern britànic que ha decidit sol·lucionar la diferència de sous entre homes i dones abaixant-los tots per igual.

Però per a què? Que potser no està escrit ja? De què servirà? Us mourà a vosaltres? Ho farà amb mi? Em treurà la tristesa que tinc en aquest moment i que no aconsegueixo que se'n vagi?

A Alemanya!!!

A veure...danke, willkommen...sí, crec que no sé dir res més. Sort que allà sí que aprenen anglès a l'escola. Gràcies "casero" per la foto.

El Periódico, 14 de gener de 2007, pg. 40:

Amb els coolhunters passats de moda, el que es porta ara són els analistes de tendències. Daniel Córdoba-mendiola, de 31 anys, n'és un. Dirigeix The Hunter [pero no havien mort???], una consultora de Barcelona que es dedica a assessorar sobretot el sector de l'oci i la cultura sobre tot allò que es consumirà en els pròxims anys. (...)
La Bíblia dels analistes de tendències és el màrqueting, i la seva fe no té límits. " Vol saber quin és el millor accessori de la temporada?", pregunta Córdoba-Mendiola." Un fill. Un cop ja has viatjat, ja tens la teva carrera i el teu estil de bossa, què més pots tenir? Un fill, que es convertirà en el pròxim centre de consum de la teva vida".

Así que venga, aplicaos el cuento y follad, hijos míos, pero sin condón y con pareja hetero, como manda el Papa. Yo lo haría, pero ya sabéis, aún no he terminado la carrera y por el número de bolsos que tengo aún no he encontrado mi estilo....

Primo nuevo!

Aunque debo confesar que en lo que más he pensado ha sido en lo que debe doler un parto.
Pero es precioso, pesa 4 kilos y tiene unos ojos enormes.

L’habitació busca amb què omplir-se.
Ella no serveix, nina de porcellana,
poncella pàl•lida de prímula
que permet veure a les fades
si estàs prou temps amb ella
aspirant el seu silenci,
bevent les seves pupil•les,
guaitant el buit infinit que la rodeja.
Esperant algun soroll.
Cercant un alè que no trobes
encara que plantis un mirall al seu davant.

Por vueltas que le doy, esto es lo que quería comprar: fresas. Con nata, con crema, con chocolate...fresas y más fresas que se han convertido en una pequeña obsesión porque hoy todas las fruterías están cerradas.

En fin.

Palma de Cantabria, capital Brasilia

Ma germana de 12 anys estudiant geografia: falta total d'interés o gran capacitat de globalització?

Hoy, volviendo alegre y desconfiada después de un duro lunes de clases al dulce remanso de paz que es el hogar, he visto, oh desdicha, un camión verde...lleno de árboles de navidad!!!!!
Una de dos: o el duendecillo verde que trae los árboles de navidad al mundo se ha modernizado, o los árboles de navidad no son más que una tradición convertida en consumismo de masas.

Qué debo creer?

Pd: No hay tono irónico.

A l’Honorable president americà, a l’honorable president palestí Mahmud Abbas i a la resta de la comunitat internacional:

Després de 5 dies de la campanya “Núvols de tardor”, ens hem adonat que aquests no són els mètodes més adecuats i hem decidit que de moment ens protegirem de l’amenaça terrorista que suposa el govern d’Abbas només amb la vigilància de les fronteres i de les principals vies. Tant jo com els meus companys en el govern, el molt honorable tot-i-que-no-tan-demòcrata-com-jo primer ministre Ehud Olmert i la ministra d’Assumptes Exteriors, Tzipi Livni lamentem molt que l’atac d’aquesta matinada hagi matat 18 civils, entre ells diversos dones i nens. En paraules de la meva colega Livni "Israel no té la intenció de ferir gent innocent", "només actua en defensa dels seus ciutadans". "Desgraciadament,, durant els combats a vegades es produeixen incidents tristos como el d’aquest matí". Fins i tot, i per a què es vegi bé la nostra bona voluntat, oferirem ajuda humanitària i mèdica a les víctimes, que no sigui dit. Això si, en poc temps prepararem una nova ofensiva, sempre intentant ferir el menor nombre possible de civils palestins, per tal d’evitar el llançament de coets a les nostres ciutats, que sinó els radicals em protesten i no em deixen fer política social.

Atentament, Amir Peres, ministre de defensa israelí


A vegades em pregunto...realment volen que els palestins parin els atacs terroristes???

L'ombra de Lucrècia?

Dijous 2 de Novembre, El Periódico, pàg 32:

"M'havia promès amb un home, però les que havien de ser la meva cunyada i la meva sogra no m'estimaven i van difondre falsos rumors sobre mi".
Escriure una carta de protesta no va ser suficient perquè Mina evitès l'injust veto imposat. I va ser llavors quan va optar per cremar-se a l'estil bonze. Només per "demostrar que estaven equivocades".


Però Mina va sobreviure, i el seu cos no va ser portat al fòrum. Fi.