Busco una realitat. Mai he suportat els últims dies d’agost. Setembre, amb les seves festes majors i la seva preparació de l’hivern et fa tornar a l’activitat. Finals d’agost, amb aquest aire calent que es refreda a les nits, amb la pesantor d’uns moments que no fan res, que no porten enlloc, em semblen un malbaratament de vida. No tant de temps com de vida. Perque l’ambient és dens, tan dens que a penes pots pensar amb claredat fins que no arriben les tantes de la matinada, quan fa prou fred per reaccionar. A aquelles hores procuro llegir i tanmateix sempre són paraules difuses, com si tot allò tingués alguna cosa de ridícul. Com si Hinton, Kafka o qualsevol declaració de blog fossin mentida. I no és que les seves declaracions siguin menys dramàtiques, no. És que tot va massa lent.

Des de Galícia a Castellar: 2 etapes, 12 hores

Que us expliqui que què tal el viatge? Bueno, pues us diria que he menjat tant marisc que l'he avorrit. Però és mentida, no l'he avorrit pas. I pels descreguts, que surti entre vosaltres un voluntari que em convidi a mariscada i ho comprovareu...
Qui s'anima a fer el camino de Santiago? Passem pel pacharán, després per la sidra fins arribar a l'albariño...

Fins d'aquí a quinze dies!

Pues eso. Comptant a quin preu deuen estar els cibercafés en període d'estiu a la costa cantàbrica dubto que tingui ocasió de postejar. Que vagi bé!!!!

Vídeos i bodes

Anava a parlar sobre la recent boda (ahir) de la meva cosina. Però al cap i a la fi, a part de convidats amb pinta de sortir de Els intocables d'Elliott Ness, de què els hi vam posar cigrons a sota el llençol com a broma simpàtica, dels microvestits vermells (tots els més horteres eren de la part del nuvi, m'alegro de poder dir), i que a punt vaig estar de fer-me l'harakiri amb el ganivet del peix quan vaig descobrir que després d'un matí (dissabte) inflant putos globos aquests s'havien desinflat, a penes va passar RES. Ah, bueno, que tinc els peus destrossats per les put...boniques i elegants sabates de taló. I que vaig descobrir que no es pot morir sota un quilogram de maquillatge. I que la missa que facin per a mi (casament o enterrament, encara no ho he decidit) la vull en llatí i amb botafumeiro (jodeos!).
El que no vaig descobrir, perque ja ho sabia, és que m'avorreixo molt en aquestes celebracions. La parafernàlia no és per a mi, me'n sento tan fora que a penes creia que hi era (sort que el cambrer em va ajudar a tornar a la realitat tirant-me un puto sorbet per sobre).
Amén, y ya volveremos para el bautizo, señor cura.
Sobre lo dels vídeos? Bueno, que he participat en el que serà la opera prima de la meva bona i boja amiga (eightiesfan) i diu que tinc fusta d'actriu. i per a que veieu que també en tinc el punt de narcisisme, poso link del seu fotoblog, on ha penjat (para qué quiere mi consentimiento) una foto meva en tot el meu esplendor.