4.27.2005

Hoy una mujer quería unos regalitos de esos típicos para recién nacidos (siempre me he pregutado, qué hacen las madres con tanta colonia? Pq cuando sus hijos se independizen aún quedará nenuco). Y le he sacado una mochilita azul muy mona que le ha gustado. Craso error, pq sólo me quedaba en azul:
- Es que son niño y niña.
- Bueno, el azul celeste es muy mono para los bebés, tampoco pasa nada, no?
- Ya...pero es que azul...seguro que no te queda ninguna en rosa?
(Lo miro)
- No, lo siento, no me queda ninguna de esa casa. pero vaya, que el azul celeste es precioso, tampoco hace falta vestir a las niñas de rosita y tal, no?
- Siiii, claro...oye mira, que voy a sacar dinero, m lo pienso y si un caso vuelvo, ok?

En el rato que me he quedado yo allí (más de lo que se necesita para ir al banco) no ha vuelto a aparecer. Igualdad de géneros? QUÉ igualdad de géneros? Qué coño le daba? iba también a añadir un libro sobre cómo ser buena ama de casa? Y por qué no un coche y una muñeca?
Y yo que de pequeña tenía dinosaurios y monstruos de plástico...será porque mi madre me vestía de amarillo.

4.26.2005

Gana d'alguna cosa, fàstic per alguna altra

Quan he arribat a casa he notat que tenia una barreja de gana i fàstic profund. El moment àlgid de la pel·lícula “La Tregua” basada en el llibre de Primo Levi és el de l’alemany baixant els ulls i agenollant-se per la vergonya. No sé si surt al llibre o és una llicència tècnica, el que si sé és que el noi de 15 anys del costat s’ha carregat el moment preguntant al seu pare perquè s’agenollava el senyor aquell. Déu meu.
El pitjor d’Auschwitz no va ser la gana, sinó la desferra moral en que van convertir els presoners. Primo acaba suïcidant-se. I les dones, què van fer les dones, que sempre ho passen pitjor? Va sobreviure alguna embarassada? Els nadons i nens no cal ni preguntar-ho. La mare d’Spiegelman també es va suïcidar. I cal preguntar-se qui va guanyar de debó. Van sembrar l’odi. I ara, què fan els jueus ara que encara tenen por d’acostar-se a Alemanya? “Existeix Déu després d’Auschwitz?” es preguntava Küng.
Es va sembrar odi. Es recull odi. El racisme encara existeix, i també el record, i Sharon mira als ulls quan parla de Gaza. No eren homes.

4.22.2005

Señal

Acaba de romperse mi collar con el símbolo del Ying y el Yang. Debo interpretarlo cómo una señal de algo?

Caminar en direcció enlloc

M'agrada caminar ràpid, amb passos llargs, segurs. És com si et moguessis i tot es mogués cada cop a més velocitat, accelerant.
En canvi, córrer no és agradable. Quan corres, el vent bufa a la cara més fort, la gent et mira, la teva temperatura corporal augmenta, la bossa colpeja la cama amb més força de l'habitual, i llavors penses, "qué estic fent?" I en aquesta pregunta no n'hi ha tan sols una sinó moltes més, i es podria incloure tota la meva vida en aquesta única frase.
Però camino, i m'agrada fer-ho sola, ràpid, amb ritme, com si sapigués on vaig quan no és veritat. Caminar amb velocitat és la millor manera de què ningú s'hi fixi, com si no hi fossis, com si no fos jo però és quan més sóc jo. Abstraient-me, veient-t'ho tot i res, sense buscar, sense pensar realment, aspirant l'aire del món, sorolls i olors barrejats, contactes de braços. Aquestes vegades podria caminar fins l'extenuació. És com una iniciació a alguna cosa. Però sense saber i sense raons.

4.17.2005

Incoherències al voltant de la plaça del diamant

Entortolligada a ell. El seu Antoni. El ganivet, la paret, el pany embussat que no han mencionat...no calia. El ganivet, i el ganivet repetit molts cops, i el nom gravat a la fusta, seu i no seu alhora. I coloms. Els coloms que asfixien, i els que volen i barregen el cel amb el fang.
Encara en shock...

1984

Ufffffff, he acabat 1984. Que fort. Les primeres pàgines presagiaven un llibre dur, en què el protagonista no seria precisament feliç, sinó retorçat en la seva pròpia misèria. Però ja n’havia llegit d’altres, de llibres així, i fonamentats sobre passats reals, com el “Si això és un home” de Primo Levi. I per a que enganyar-nos, arriba un punt que ja no sembla esgarrifar-nos res.
El realment interessant del llibre és agafar l’horror psicològic dels camps d’extermini i sublimar-lo en aquesta manipulació mental. No és manipular l’humà, sinó acabar amb la seva consciència, llibertat i moralitat. Per Primo els nazis van guanyar, perque ningú va oblidar l’horror i ell va arribar al suïcidi. El Socang arriba més enllà.
No és el millor llibre però m’agraden certes reflexions. El fi de la història i el passat. Una anihilació total, en clau metafísica. No hi ha realitat, ni veritat. Podem parlar de relativisme sense caure en això, en la vella frase de “Déu ha mort, per tant, tot és possible”? Buidatge físic, psicològic i filosòfic, tot en un. Existeix l’immutable?

4.16.2005

Excursión a St. Pere de Caserres

Cuál es la diferencia entre los retablos de la Anunciación del s.XII y los del XIII?
Pues que María, mujer entre mujeres, está leyendo. Y qué lee?
Libros de caballerías.

Por cierto, el vinillo de Vic está muy bueno...

4.13.2005

Gent

El fet de no tenir ràdio al cotxe et permet reflexionar molt sobre les coses. Tant que a vegades no arribes a enlloc, i et perds en tu mateix. Avui m'ha vingut a la ment com a vegades la gent té la capacitat per sorprendre'm. Com et fixes unes idees de la gent, i de cop, et trobes que t'estan destrossant tot un esquema sencer. I això m'encanta. Com a vegades, trobes gent de ciències que et parla de Chaucier, gent que et parlen d'un tipus de música que ni remotament pensaves que escoltaven o en sabien alguna cosa, simplement pel fet que algun dia t'havien dit que escoltaven això o allò, o gent que et diu com es va sentir veient una película o llegint un llibre i resulta que vau compartir un mateix sentiment. A vegades algú et sorpren amb una sensibilitat o un enginy que li desconeixies. I quan em passa això primer em sorprenc (i poso els ulls que posa ma cosina de vuit mesos quan descobreix que el vidre és transparent però no es pot travessar) i segon, em sento motivada a conèixer millor les persones, a trencar tòpics, a creure amb fe que tothom té un fons i que les persones no s'acaven de descobrir mai. El món es torna més excitant.

4.11.2005

"Tierra de abundancia"

Wenders. Abans d’anar-hi havia llegit al diari que ell estimava Amèrica, i feia una pel·lícula d’autoreflexió partint d’aquest supòsit.
Un paranòic, un excombatent obsessionat amb l’11-S que vol defensar la Pàtria (i pàtria en aquest cas, només pot portar majúscules). Es troben, o més aviat, ell és trobat per la seva neboda, una noia innocent, angelical, tan encantadora que no sembla haver estat a Gaza. Potser va donar-se un cop de cap contra algun dels tants murs de la Terra Promesa. En realitat, ella també està obsesionada amb les torres, i de fet, crec que el director vol demostrar-nos que tots els americans es van sentir en shock amb el tema atemptats. Que molts encara ho estan. Que molta de la gent que viu i sobretot, que combat actualment als EUA és com aquell home, buscant l’enemic, aquell enemic que abans era vermell i ara porta turbant. Incapaços de reconèixer res més enllà. Potser la millor frase de tota la pel·lícula és quan ella li explica com amb l’11-S els musulmans que vivien al mateix barri que ella van sortir a vitorejar al carrer veient com queien les torres i que no eren terroristes, sinó gent normal. I ella, sorpresa, des de la seva visió blanca, de nena sommiadora, exclama: “Ens odien!”.
Crec que aquest és el quid de la pel·lícula. Els odien, i ells no saben perquè.Haig de dir però, que a una europea com jo de les zones més dessacralitzades de la Unió crec que li costa poder arribar a entendre de debó el film, per què ni sóc capaç de comprendre una visió de la vida massa innocent per a mi, que crec que pràcticament no existeix, perquè sóc incapaç de sentir la paranoia profunda, i sobretot, sobretot, per què mai he tingut un sentit de la pàtria com el que poden arribar a tenir ells, inmersos en l’amor a un himne i una bandera que creuen que significa tantes coses i per què mai quedaré en shock davant un atac, ja que la nostra memòria en recorda de molt recents. Tant recents, que potser no s’han acabat. I no em refereixo exclusivament al terrorisme. Que mirin els de l’altres bàndols dins de si mateixos.

4.02.2005

Televisió

Qui diu que la tele no motiva? Valeee, depen del que miris. Ahir a la nit mateix, la tele es va mostrar molt profitosa. primer vaig veure un debat a la 2 sobre poligàmia, però en realitat volen dir poligínia, pq en cap moment es va plantejar que les dones poguessin tenir més d'un home. què passa? que només els homes poden satisfer més d'una parella? (innocents....). El que estava a favor va dir que era millor tenir 2 esposes que una esposa i una amant. O sigui, que les dones no´ens definim com a éssers individuals, sinó que el nostre objectiu a la vida passa pel matrimoni. El més fort és k a ninguna de les 3 dones del debat se li va ocórrer comentar que potser les dones no calia que ens cassesim, que tots tenim l'¡opció. Però de debó tenim l'opció, o el cos social ens marcarà per sempre més?
La segona cosa que vaig veure va ser un documental sobre vagabunds americans que viatgen pujant-se d'estranquis als trens de l'american union, i així es veuen d goorra tot amèrica. Passen fred, gana, pallisses, però cony, cap d'ells canviaria el traqueteig del tren. Felicitat?
La tercera i última coosa que vaig veure va ser la gent davant el vaticà, esperant notícies. Qué farà l'alta cúria si el papa entra en coma i no mor? Se'l desconectarà com a la Terry Schiavoo? pensen crear un Papa en funcions fins que palmi el de debó? Despprés vaig pensar en la possibilitat que el Rouco Varela foos algun cop elegit Papa, però ho vaiig deixar estar pq abans d'anar a dormir no m'agraden les pelis de terror....

4.01.2005

Lluvia

Supongo que después del primer post, el día que lloviera debía escribir algo. Y el cielo se ha hecho de rogar. Pero por fin ha cedido, y para mayor diversión, cuando estaba en la calle. suerte que luego he llegado a la soledad de mi hogar y he podido oír como repiquetean las gotas, pq no en todos los sitios hacen el mismo sonido, no, dependiendo del lugar (incluso depndiendo de la habitación de la casa) las gotas suenan diferentes.
Pq, m preguntareis, te tumbas al lado de la terraza, cierras los ojos y buscas el sonido rítmico de la lluvia? Si tuviera una respuesta, os aseguro que sería mucho más sabia, y compartiría la sabiduría con vosotras.´Tal vez pq la lluvia es como llorar, pero sin que sea verdad, y por eso es perfecta para llorar sin motivo, sin romper la harmonía, sin que nadie sepa nada. Un alivio simbólico, pasajero, de esos momentos en que, simplemente, uno tiene que estar triste.