1984

Ufffffff, he acabat 1984. Que fort. Les primeres pàgines presagiaven un llibre dur, en què el protagonista no seria precisament feliç, sinó retorçat en la seva pròpia misèria. Però ja n’havia llegit d’altres, de llibres així, i fonamentats sobre passats reals, com el “Si això és un home” de Primo Levi. I per a que enganyar-nos, arriba un punt que ja no sembla esgarrifar-nos res.
El realment interessant del llibre és agafar l’horror psicològic dels camps d’extermini i sublimar-lo en aquesta manipulació mental. No és manipular l’humà, sinó acabar amb la seva consciència, llibertat i moralitat. Per Primo els nazis van guanyar, perque ningú va oblidar l’horror i ell va arribar al suïcidi. El Socang arriba més enllà.
No és el millor llibre però m’agraden certes reflexions. El fi de la història i el passat. Una anihilació total, en clau metafísica. No hi ha realitat, ni veritat. Podem parlar de relativisme sense caure en això, en la vella frase de “Déu ha mort, per tant, tot és possible”? Buidatge físic, psicològic i filosòfic, tot en un. Existeix l’immutable?