Ahir vaig acabar la meva feina al casal. Reconeixem-'ho, cuidar criatures treu la teva part més masoquista: acabes mort, brut i amb atacs d'histèria, però arriba l'últim dia i penses com els trobaràs a faltar i et jugues el tipus fent-los fotos (és il·legal sense el consentiment dels pares, us ho dic des de ja, no fos cas que el neen trionfés a operació triumfo junior i tu utilitzessis la foto) perque, no ens enganyem, ja els trobo a faltar.
El que no trobo a faltar és la bonica música que ens van oferir ahir a les carpes. Globus i focus despistant a tot animal volador que s'hi acostés, lluna plena invisible sota els focus, molta gent, molta calor. I ritme. Pq a les carpes només existeix el ritme i els que van allà a ballar ho comprenen. El fet és arribar a l'extenuació, a deixar de ser tu mateix i ser només ritme canviant, mutant, brusca o subtilment. I així fins que no pots més, fins que el teu cos et diu prou, com si busquessis marxar-ne. I això, la gent que va a les carpes per seure, o beure o lligar, no ho comprendran mai.
Això fa que amb un parell de cop l'any n'hi hagi ben bé prou.
2 comments:
Contigo me pasa como con Tristany. Entro unas cinco veces a la semana, miro y luego digo "ay, coño, me olvidé que no entiendo nada de catalán..."
Y hasta la semana que viene que otra vez me olvidaré y volveré a entrar.
XD pobrecito. Pues me sabe mal, pq un comentario tuyo me animaría pero...es que no puedo. Hay cosas que debo escribirlas en catalán y algunas en castellano, y si lo cambio no me queda natural.
Post a Comment