Busco una realitat. Mai he suportat els últims dies d’agost. Setembre, amb les seves festes majors i la seva preparació de l’hivern et fa tornar a l’activitat. Finals d’agost, amb aquest aire calent que es refreda a les nits, amb la pesantor d’uns moments que no fan res, que no porten enlloc, em semblen un malbaratament de vida. No tant de temps com de vida. Perque l’ambient és dens, tan dens que a penes pots pensar amb claredat fins que no arriben les tantes de la matinada, quan fa prou fred per reaccionar. A aquelles hores procuro llegir i tanmateix sempre són paraules difuses, com si tot allò tingués alguna cosa de ridícul. Com si Hinton, Kafka o qualsevol declaració de blog fossin mentida. I no és que les seves declaracions siguin menys dramàtiques, no. És que tot va massa lent.