Gana d'alguna cosa, fàstic per alguna altra

Quan he arribat a casa he notat que tenia una barreja de gana i fàstic profund. El moment àlgid de la pel·lícula “La Tregua” basada en el llibre de Primo Levi és el de l’alemany baixant els ulls i agenollant-se per la vergonya. No sé si surt al llibre o és una llicència tècnica, el que si sé és que el noi de 15 anys del costat s’ha carregat el moment preguntant al seu pare perquè s’agenollava el senyor aquell. Déu meu.
El pitjor d’Auschwitz no va ser la gana, sinó la desferra moral en que van convertir els presoners. Primo acaba suïcidant-se. I les dones, què van fer les dones, que sempre ho passen pitjor? Va sobreviure alguna embarassada? Els nadons i nens no cal ni preguntar-ho. La mare d’Spiegelman també es va suïcidar. I cal preguntar-se qui va guanyar de debó. Van sembrar l’odi. I ara, què fan els jueus ara que encara tenen por d’acostar-se a Alemanya? “Existeix Déu després d’Auschwitz?” es preguntava Küng.
Es va sembrar odi. Es recull odi. El racisme encara existeix, i també el record, i Sharon mira als ulls quan parla de Gaza. No eren homes.