Homenatge a Matt Ruff (perque encara que intentin amagar-nos-ho, nosaltres sabem la veritat)

Allà, repenjada a la barana que evitava que per accident la gent caigués al mar, llençava engrunes als peixos. Peixos grisos, rates de mar, que s’ho menjaven tot. A un parell de metres es trobava una canonada ampla, que venia directament de la claveguera i s’abocava al mar. Per això es reunien allà aquelles bestioles grises. Feia mala olor, i la gent no s’hi acostava. Millor que millor.
El silenci va ser interromput per la botzina d’un vaixell, que va sonar forta, pròxima, i que no s’esperava. Inmersa en els seus pensaments, es va espantar i l’entrepà li va caure a baix, just en l’espècie d’esglaó que hi havia a la paret, a tocar de l’aigua.
Esperava que allò no fos una metàfora de la seva vida. I es adonar que pensant precisament que ho podia ser, era quan tocava fons.
El vaixell es va allunyar. Tornava el silenci. I llavors ho va sentir.
“clac, clac, clac”
Com si estigués molt a prop, semblava que el soroll venia de sota mateix.
“clac, clac, clac”
Va començar a buscar-lo, però res semblava que pogués fer aquella espècie de soroll.
Es va apartar de la barana per uns segons, i just quan en va treure els mans i retirava el seu cos, va sentir un xipolleig a l’aigua.
S’hi va abocar.
I no va veure res a l’esglaó de sota seu. L’entrepà no hi era.
Encara tenia un altre sanvitx de tonyina. El va treure i en va llençar una part. Sense tanta sort, aquest cop va quedar surant per l’aigua.
Va ser en aquell moment quan les mandíbules van sortir de l’aigua i es van menjar el tros d’entrepà flotant. Amb tant poc temps per veure-les, no sabia a que podien pertànyer. En va llençar un tros més, aquest cop una mica més lluny. Aquest tercer també va desaparéixer, però aquest cop va ser sorprenent. Després que les mandíbules sortissin per uns segons i tornessin a desaparéixer, una forma allargada va emergir de l’aigua i es va enfilar a la canonada. Només va veure-li la cua, però no va tenir cap dubte del que era. Només havia d’identificar-ne la subespècie. O potser no?
"Crocodilus catalanensis" L’ocurrència la va fer riure.
Definitivament demà tornaria i portaria més tonyina. Qui sap, potser podria tornar-lo a atreure.
Amb una diversió com aquella a la ment, les seves preocupacions semblaven ara llunyanes.

Obren les portes del col·legi, els de classe ma germana surten tard com sempre. M'assec al banc a esperar. Al meu costat, una nena aguanta una gran gàbia metàl·lica amb un conill (del tamany d'un gat gras) a dintre. El conill rossega una mica de palla.
Comencen a arremolinar-se nens als voltant de la gàbia, tots es paren, inclós moltes mares i àvies paren un moment per mirar-se'l, com menja la palla, tot movent el nas.
Un nen posa els dits a dintre la gàbia, i la nena l'avisa, "compte que mossega!". El nen no li fa cas, i tot movent els dits, exclama:
- A aquí dalt no hi arriba!!
Un altre posa el dit índex també al capdamunt de la gàbia:
- A veure si em mossega i demà no haig de venir al cole!

De sobte, de les potes del conill en surten unes urpes grans, que rasquen amb el terra de plàstic. Tot passa molt ràpid. Un fibló li surt de la cua, i del cap dos parells més d'ulls. En a penes uns segons, el ¿conill? es gira sobre si mateix, salta al capdamunt de la gàbia i torna a baixar. Ja ha amagat les urpes retràctiles quan encara rossega un dels quatre dits.

Pues eso, que esperando me aburro mucho...

Una sensació extranya, com una anyorança de no sé ben bé el què. Baixa per l’esófag, a poc a poc, fins més enllà de l’estómac. I després vol fer el recorregut invers. Respiro fort, però no es redueix. No tinc ganes de fer res, ni de dir res, ni de veure ningú. Aquesta sensació m’ha omplert tant els budells que sento nàusees, lleugeres però constants. Tancant els ulls, deixant desgranar el temps, m’agradaria que ja fos demà. Escrivint amb una sola mà, lenta, acompassadament. Desgranant també paraules. Recreant-me en ella, és com una por. Una por de res concret. No penses en res durant tant temps, rebutjant, amb una disciplina fèrrea, no buscant, no volent, i rient, rient i jugant molt. Evadint.
No buscar a vegades no és “no trobar”. I sona a consell, a llei bíblica, a metafísica que en realitat ningú entén.
Truca telefònica intentant vendre’m alguna cosa. Deixem-ho estar, si us plau, deixem-ho estar.

Passades les 12 PM

Després de passar els últims dies una mica ocupada (i nerviosa) per la exposició de mètodes, he arribat a la conclusió que el món es divideix en bàndols: els que han llegit l'Ulises de Joyce i els que no, els que veuen pelis de Fellini i els que no, els que riuen amb Woody Allen i els que no...
Jo sóc dels que aigualeixen el Listerine amb aigua.

El que li trobi un sentit metafísic a tota la qüestió, el convido a prendre alguna cosa. XD

Bolonya

"El comunisme polític feia el que feia el cristianisme, pensar per tu." Frase del poeta Jesús Lizano, que aboga per pensar per un mateix.
Us pregunteu qué té a veure amb bolonya? Doncs jo ho veig clar, encara que la seva frase faci mal. L'he llegit al diari aquest matí i crec que reflexa el problema de fons del Procés de Bolonya. El més greu no és que treguin carreres en un atemptat claríssim contra la riquesa lingüística o cultural, que ens releguin als de lletres reduïnt carreres, que facin una ordenació orientada als post-graus. El pitjor, el que farà un veritable mal a l'esperit de la universitat lliure (i no estic dient que les coses anteriors siguin una broma) és la privatització a la que ens porten, l'orientació cap al sistema d'educació americà: la ingerència de les empreses privades acabarà amb nosaltres, i mentre els altres efectes putejaven però no ens farien callar, la privatització farà que perdem l'objectivitat, la capacitat de lluita, deixarem de ser un element crític en la societat. I si s'acaba això, pregunto, per a què ens volen? És clar que és potser és el mateix principi pel que eliminen la filosofia als Batxillerats de lletres...a qui li interessen treballadors capaços de donar argumentacions?
A la web d'humanitats rebreu informació al respecte. I si no esteu convençuts, passeu-vos pel de Blanquita, que té un post prepara't al respecte.

Intentant entendre com funciona la merda aquesta...

Comunió

Per si no n'hi ha suficient amb aguantar la parentela en grup tot un diumenge perque la meva germaneta feia la comunió, a sobre he hagut d'aguantar que més d'un parent em mirés impressionat i em diguessin: "uauh! Qué mona que estàs, tota arreglada! Avui si que estàs guapa i no com sempre..."
Des d'aquí em disculpo amb l'associació de avis i parents pesats per no semblar un arbre de Nadal a diari, ni portar talons dia sí i dia també. Ja sabeu, la carn és dèbil, i dormir una hora més a canvi de no pintar-me cada dia i haver d'anar amb texans, em sembla molt bé. Aprofito, a més, per recordar que l'elegància neix amb tu, no te la coloques a força de capes de pintura i laca.

Última Hora!!!!!!

Joven mujer arranca todas las pestañas a su esteticien con sus propias pinzas de las cejas!! La pequeña población, Castellar del Vallés, se encuentra desolada por el acontecimiento. La joven, de la cual se sabe es aficionada al manga, el rol y demás costumbres violentas, declaró: "Ella empezó primero con las %&/&% pinzas!!!". Se cree que pueda tener conexiones con ritos satánicos y no se descarta que fuera co-autora de los incidentes y disturbios que se han ido produciendo últimamente en susodicha población y colindantes. La policia continua investigando, mientrastanto, se encuentra en custodia y se la ha prohibido la tinencia de agujas, tijeras, cortauñas o cualquier otro instrumento similar.

Si, he ido a depilarme...y siempre acabo preguntándome porqué!!

Jo, ahir vaig tenir un moment molt tonto. Em vaig posar la cosineta de 10 mesos a sobre la panxa a veure si s'adormia i ara que ha aprés a fer mimos se'm va abraçar i es va quedar una estoneta quieta sobre la panxa mentre li cantava fluixet. Què voleu? Vaig tenir ganes de tenir-ne un, de nen, algun dia. És clar que no és tan fàcil.

Estimulantes

Prenent-me un café (l'únic positiu de les visites és que ma mare fa cafè del bo...mmm...) fa 10 minuts he pensat en la quantitat de té, café i coca-cola que estic prenent últimament. Veient que estan per venir els exàmens en un mes, s'em plantegen diverses alternatives:
1. Deixar el café definitivament. Això podria provocar:
- Col·lapse circulo-respiratori del meu cos amb internament o mort prematura.
- Una etapa de son quasi perpetu que provocaria demanar la gran quantitat d'apunts que no agafaria i possiblement no estudiar o arribar tard als examens.
- Prèvies hores de gran necessitat cafeínica, el meu cos es regularia solet en un parell de dies i jo tornaria a ser una persona sana i sense adiccions (massa fe, oi?)
2. Augmentar la dosi vista que en els examens es sol dormir poc:
- Col·lapse bla bla bla.....
- Augment de la meva adicció als estimulants. Inici del consum de pastilles.
3. Intentar mantenir la dosi actual, malgrat la falta de son i tal. la meva adicció continuaria sent una cosa legal i respectable, com ho és el consum d'alcohol i prozac. El meu cos no en notaria els efectes fins a llarg termini, quan una pujada de la pressió em limitaria a les bledes bullides per la resta de la meva vida.

Quina poca resistència té el cos humà. Què em recomaneu?

Visca les 8 hores!!!!! (tantes manis i esforços per la jornada de 8 hores i avui en dia tothom voluntàriament fot de 10 a 12 hores per poder pagar-se l'hipoteca. O pitjor, per enriquir-se encara més i aconseguir que els seus fills facin realitat l'objectiu de tot ésser humà: no saber qué significa la paraula treball.)
I després diuen que el treball dignifica.