Una sensació extranya, com una anyorança de no sé ben bé el què. Baixa per l’esófag, a poc a poc, fins més enllà de l’estómac. I després vol fer el recorregut invers. Respiro fort, però no es redueix. No tinc ganes de fer res, ni de dir res, ni de veure ningú. Aquesta sensació m’ha omplert tant els budells que sento nàusees, lleugeres però constants. Tancant els ulls, deixant desgranar el temps, m’agradaria que ja fos demà. Escrivint amb una sola mà, lenta, acompassadament. Desgranant també paraules. Recreant-me en ella, és com una por. Una por de res concret. No penses en res durant tant temps, rebutjant, amb una disciplina fèrrea, no buscant, no volent, i rient, rient i jugant molt. Evadint.
No buscar a vegades no és “no trobar”. I sona a consell, a llei bíblica, a metafísica que en realitat ningú entén.
Truca telefònica intentant vendre’m alguna cosa. Deixem-ho estar, si us plau, deixem-ho estar.