Allà, repenjada a la barana que evitava que per accident la gent caigués al mar, llençava engrunes als peixos. Peixos grisos, rates de mar, que s’ho menjaven tot. A un parell de metres es trobava una canonada ampla, que venia directament de la claveguera i s’abocava al mar. Per això es reunien allà aquelles bestioles grises. Feia mala olor, i la gent no s’hi acostava. Millor que millor.
El silenci va ser interromput per la botzina d’un vaixell, que va sonar forta, pròxima, i que no s’esperava. Inmersa en els seus pensaments, es va espantar i l’entrepà li va caure a baix, just en l’espècie d’esglaó que hi havia a la paret, a tocar de l’aigua.
Esperava que allò no fos una metàfora de la seva vida. I es adonar que pensant precisament que ho podia ser, era quan tocava fons.
El vaixell es va allunyar. Tornava el silenci. I llavors ho va sentir.
“clac, clac, clac”
Com si estigués molt a prop, semblava que el soroll venia de sota mateix.
“clac, clac, clac”
Va començar a buscar-lo, però res semblava que pogués fer aquella espècie de soroll.
Es va apartar de la barana per uns segons, i just quan en va treure els mans i retirava el seu cos, va sentir un xipolleig a l’aigua.
S’hi va abocar.
I no va veure res a l’esglaó de sota seu. L’entrepà no hi era.
Encara tenia un altre sanvitx de tonyina. El va treure i en va llençar una part. Sense tanta sort, aquest cop va quedar surant per l’aigua.
Va ser en aquell moment quan les mandíbules van sortir de l’aigua i es van menjar el tros d’entrepà flotant. Amb tant poc temps per veure-les, no sabia a que podien pertànyer. En va llençar un tros més, aquest cop una mica més lluny. Aquest tercer també va desaparéixer, però aquest cop va ser sorprenent. Després que les mandíbules sortissin per uns segons i tornessin a desaparéixer, una forma allargada va emergir de l’aigua i es va enfilar a la canonada. Només va veure-li la cua, però no va tenir cap dubte del que era. Només havia d’identificar-ne la subespècie. O potser no?
"Crocodilus catalanensis" L’ocurrència la va fer riure.
Definitivament demà tornaria i portaria més tonyina. Qui sap, potser podria tornar-lo a atreure.
Amb una diversió com aquella a la ment, les seves preocupacions semblaven ara llunyanes.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
2 comments:
Un homenatge als alligators manhattoes que, malgrat que l'ajuntament de NY intenti desmentir-ho, sabem que corren per les clavegueres. I pq no? A Catalunya també tenim mascotes. I l'aigua és més calenta. Esperem, però, que els carcharodon continuin sent cosa del pacífic.
L'important es no deixar-te endur pels moments baixos. Sempre estaria bè descobrir una nova especie. Les mutacions a les clavegueres són infinites!!!.
Ta bè el llibre, Ja diràs quin és.
Post a Comment