Conceptes

Desesperació: quan la teva germana posa "aquí hay tomate" y marxa deixant el mando a l'altra punta de l'habitació. (per cert, qui és el dani DJ?)

Mala llet: Amigues i amics, mai, i quan dic mai vull dir MAI em desperteu enmig d'una migdiada. Sabeu el que és enterrar un cadàver a les cinc de la atarda amb el sol que fa?

Aconteixement: per fi veuré la peli de Sponge Bob! La meva emoció no té límits...

Dubtes existencials: des de quan els revisors de tren t'ajuden a crear coartades pel fet d'haver picat amb un billet de 2 zones quan el necessitaves de tres? Aquests manresans acabant amb els tradicions...

Ahir el meu pare va decidir okupar el meu ordinador. Com que treballar a la taula del costat m'hagués suposat contestar innombrables preguntes sobre el word (i encara que no ho sembli NO tinc totes les respostes), vaig anar a la meva habitació i em vaig asseure sobre el llit per estudiar. Després tenia cangur, així que vaig agafar un llibre i una llibreteta i vaig marxar. Un cop sopada i complerts els meus deures mab el messenger, vaig pujar cap al merescut repós.
Quina seria la cara que hi vaig posar al descobrir que a penes es veia el 50% del cobrellit, entre el tigre de més d'un metre i l'escampall d'apunts i llibres (sense comptar les restes de beguda i menajr de la tauleta de nit). Ahir vaig fer el terrible descobriment de que em cal buscar una parella endressada que reordeni la meva vida o cauré en el caos més absolut abans de complir els trenta, morint enterrada sota una acumulació de llibres i merdes diverses.
Sabeu si existeixen nois organitzadets o m'haig de passar al lesbianisme?

Per que NO hauria de veure les notícies...

1- A La Paz tenen un mártir, i un nou president. Amb les comunicacions tallades, la gent que no fa barricades intenta trobar menjar. Els empresaris es queixen, perque la gent no sap estar-se al seu lloc, però accepten aquest nou president: el comerç es resenteix de les guerres civils. Espanya li dóna suport, i de Repsol...bé, Repsol no ha dit res, malgrat tenir-hi molt a dir. Miners i índigenes, la seva revindicació es poder comprar butà i poder menjar amb els ou de les mines. la violència està malament, però, qui els acusa?
Una nota curiosa: al periódico comenten que junt als mercats buits i els carrers tallats hi ha un zoo on només tenen menjar fins demà. Pobrets. Des d'aquí proposo apadrinar els animalets, que no es morissin de gana.

2- Tots sabem que els yuppies que treballen catorze hores al dia i en dormen menys de set no tenen temps per fer exercici. Per què? per que se'ls ha oblidat que el major bé de consum és el temps (però això és un altre tema, així que deixem-ho córrer). Se'ls proposa ara comprar un no-mòdic aparell amb el que aspirar oxigen purificat i amb aromateràpia inclosa. I jo que em pensava que les drogues legals es reduien a l'alcohol.

3- Més de 200 morts per les inundacions a la Xina, mentre es preveu que aquí tinguem restriccions (i no podré anar al camp de golf???). Àfrica porta 2 anys de sequera. (De lluny apareix el Capità Enciam dient: os ho vaig advertir!!!)

4- Manifestació aquesta tarda a Salamanca. Es veu que l'entrepà no va inclós (us juro que ho han dit a les notícies!). Bueno. No comments. Allà està l'opinió dels experts. I de lluny se sent el testimoni d'una dona que va a la manifestació perque això és més que papers, és la Unidad Nacional (ostres, ho havia escrit en català, Pelayo em perdoni!). No és el primer cop que els DOS bàndols utilitzen la història, així que m'abstinc de comentaris moralistes. Però perque no donen entrepà?

...Conversa?

Val. Val. Ahir vaig tenir por. Molta por. No aquell tipus d'espant que tens al veure una peli, sinó por de debó. M'explico:
Ahir feien l'obra de teatre els de la classe de ma germana de l'antiga 4t d'EGB. Em va tocar a mi. I clar, als nens els portes d'hora, pero tu entres mitja hora després. I allà estava jo, perduda entre mares i àvies. Em vaig trobar amb una que coneixia, el seu fill anava amb ma germana des de la guarderia. Vam anar a prendre un café. I amb una altra mare, vam (de fet van) protagonitzar una bonica conversa sobre els cavalls i quan de bé s'ho passen els nens. Des de quan són tan pijos a la meva escola?
Tornem a fer cua, em trobo amb una altra coneguda. De què vam començar a parlar? Dels nens, dels esplais, de l'obra. Llavors va ser quan em vaig adonar que estava participant-hi. I que no tindria cap fill fins que no hagués oblidat tot allò i retornessin les idees platóniques que un es fa sobre al maternitat. Em vaig veure allà, integrada en aquella conversa banal com poques. Una suor freda em va recórrer l'espatlla.

Mmm....avui ja he vist CINC vegades les imatges de la princeseta Irene. Us repto a superar-me. Jo no sé si seré capaç de suportar una sisena...(i encara sort que la nena els ha sortit mona, que si no...)

Llibres de poesia

Avui és dia de confesar petits secrets. Com per exemple, que a la biblioteca local hi ha un llibre de poesia de tankes (format per un donjunt de tres i dos versos) escrit a dues mans: un escrivia els 3 primers i l'altre els dos següents. Seguint aquell petit romàntic que tots tenim dintre, vaig escriure al revers d'un full del llibre una poesia de tres versos, una tanka inacabada. Avui, tant temps després, he anat a comprovar si algú havia respost. Jo ja em feia a la idea que no, però vaja, ha sigut una petita decepció d'aquelles en què ja sabies que el que volies no es compliria. Però més igual, perque amb una poesia meva dintre, aquell llibre és una mica meu.

Reflexiones de principios de mes

-Pues no está el spray anti-carcoma, señora, voy a ver si está dentro.
Y dejas a la señora esperanzada ahí fuera, pero cualquier tendero (a no ser que sea el ascendente trántico de Mónica Gueller) sabe perfectamente que eso quiere decir que mirarás las estanterías buscando envases del mismo color que el que ella quiere. Eso si recuerdas como es, claro. Porque los almacenes son como la cueva de los 40 ladrones:
-Oye, tu te acuerdas de ese cetro recamado de esmeraldas que birlamos hace un mes? Tu sabes donde está? Es que me hacía ilusión regalarselo a mi mujer...
Y si contamos con que desde dentro el almacén se oye quién entra y sale, pues ya tenemos una bonita metáfora sobre la vida. Y sí, era sarcasmo.
Empiezo a pensar que eso de preguntarse sobre la vida es un mal negocio. Acabas buscando metáforas y paralelismos que en realidad no tienen sentido, o tal vez sí, pero que total, no van a servirte de mucho. Tengo ganas de avanzar, en más de un plano. Pero, como siempre, estoy aquí, quejándome. Creo que tengo un gran sentido de la inutilidad y que me falta calcio.