Obren les portes del col·legi, els de classe ma germana surten tard com sempre. M'assec al banc a esperar. Al meu costat, una nena aguanta una gran gàbia metàl·lica amb un conill (del tamany d'un gat gras) a dintre. El conill rossega una mica de palla.
Comencen a arremolinar-se nens als voltant de la gàbia, tots es paren, inclós moltes mares i àvies paren un moment per mirar-se'l, com menja la palla, tot movent el nas.
Un nen posa els dits a dintre la gàbia, i la nena l'avisa, "compte que mossega!". El nen no li fa cas, i tot movent els dits, exclama:
- A aquí dalt no hi arriba!!
Un altre posa el dit índex també al capdamunt de la gàbia:
- A veure si em mossega i demà no haig de venir al cole!

De sobte, de les potes del conill en surten unes urpes grans, que rasquen amb el terra de plàstic. Tot passa molt ràpid. Un fibló li surt de la cua, i del cap dos parells més d'ulls. En a penes uns segons, el ¿conill? es gira sobre si mateix, salta al capdamunt de la gàbia i torna a baixar. Ja ha amagat les urpes retràctiles quan encara rossega un dels quatre dits.

Pues eso, que esperando me aburro mucho...